París, Texas, la Casa Blanca

MOLTS vam descobrir Sam Shepard quan vam voler esbrinar de qui era el relat en què es basava la impactant pel·lícula París, Texas, dirigida per Wim Wenders el 1984. Vam saber així que aquella història de perdedors extraviats en el malson americà la va escriure un elegant dramaturg relacionat amb dones tan poderoses com Patti Smith o Jessica Lange. Diumenge passat va morir als 73 anys.

Recordem que la pel·lícula arrenca amb la imatge d’un pobre diable (Harry Dean Stanton) que deambula pel desert amb rumb desconegut. Després sabrem que fuig d’una derrota (l’ha abandonat la seva dona, interpretada per Nastassja Kinsky a la pel·lícula) i avança cap a noves i imprevisibles desfetes emocionals. El que no podíem imaginar llavors era que l’estereotip del perdedor (l’heroic looser del realisme brut) que ens dibuixava Shepard valdria tant per a un home enredat en una deriva amorosa com per a un flamant president dels Estats Units. És el que té la bona literatura: les imatges que evoca perduren en el temps.

A Donald Trump no l’ha abandonat (encara) la seva exòtica esposa, però sembla tan extraviat com el protagonista de París, Texas en el Russiagate i en el festival de nomenaments i cessaments d’alts càrrecs en què s’ha convertit la Casa Blanca. El ridícul serial que protagonitzen aquests dies personatgets com Anthony Scaramucci, Reince Priebus, Sean Spicer i la família Trump per complet té tan estressats els guionistes del programa satíric Saturday Night Live com l’actualitat política catalana els responsables del Polònia.

A Donald Trump se li ha posat cara de looser, curiosament un dels insults que més li agrada fer servir contra els seu contrincants. El desànim s’escampa entre els seus, com va evidenciar aquell comentarista republicà de la cadena MSNBC que fa poc va proclamar que “la presidència de Trump s’ha acabat”.