La cançó de la Heidi
Daniel Fernández ofereix una lliçó de musicologia: “El cant tirolès, que lamentablement tots hem intentat imitar en algun moment de les nostres vides, amb o sense intoxicació etílica prèvia, es canta en llargs frasejos sense cap sentit. Pures jitanjáforas en rastellera. I a sobre, hi ha competicions a veure qui aguanta més cantant en aquella espècie de galimaties d’invenció pròpia. No està gens clar com van començar i per què els tirolesos a cantar així”.
No acudeixin al diccionari, no. Una jitanjáfora és una frase d’enganyifa, un grup de sons que semblen paraules però que no signifiquen res. Mots inventats, frases de broma. Onomatopeies o una mena de bunyol lingüístic que posem en marxa per imitar un idioma que no parlem. Una cosa així com el llenguatge del jabberwocky que es va inventar Lewis Carroll en el seu Alícia a través del mirall (el galimatazo ,enla traducció al castellà, una quimera de quimeres que parla en galimaties). Si balbucegem sons sense sentit però amb alguna cadència musical que es pogués interpretar com una expressió lingüística, això és també una jitanjáfora. I les porto a col·lació dels bavaresos, últimament tan de moda per casa nostra, després de la passió pel Quebec i Escòcia, perquè el famós cant tirolès, que també forma part del folklore bavarès, es dedica a cantar en jitanjáfora. Ioleioleipipó o iodelaidededio o el que vulguin vostès improvisar i els admeti la concurrència.
El cant tirolès, que lamentablement tots hem intentat imitar en algun moment de les nostres vides, amb o sense intoxicació etílica prèvia, es canta en llargs frasejos sense cap sentit. Pures jitanjáforas en rastellera. I a sobre, hi ha competicions a veure qui aguanta més cantant en aquella espècie de galimaties d’invenció pròpia. No està gens clar com van començar i per què els tirolesos a cantar així, encara que la teoria més admesa és que és un d’aquells cants típics de pastors per dir-se entre ells on són. Una mica així com el silbo canari (de La Gomera, perquè no se’ns ofenguin) però en versió dels Alps. Jitanjáforas i falsets. Perquè impostar la veu i alternar els tons més greus amb els més aguts és el que fa tant particular el cant tirolès. Cal exercitar tant les veus més ronques i de pit com els refilets més aguts. Una polifonia de registres que bé podria servir de metàfora política, sobretot pel virtuosisme d’alguns, ara greus i ofesos, ara il·lusionats i feliços com ocells, però fa massa calor com per perdre’ns per aquestes comparacions. Això d’inventar-se el que es diu i que sembli que té sentit també ve de lluny.
Però deixem la música i anem a la lletra. Baviera és el més gran dels estats federals alemanys (capital Munic, per descomptat) i aquí se sol recordar que és un estat lliure associat (de la mateixa manera que Califòrnia és una república), però per pura conveniència interna, perquè no sembla voler entendre’s ni matisar-se una història tan diferent de la nostra, com també ho són l’escocesa i la dels territoris canadencs francòfons. Baviera, o la seva noblesa, que es va aliar amb Napoleó, va arribar a ser regne el 1806. Lluís I i els seus castells de fantasia. I sempre es va sentir més pròxima a Àustria (religió majoritàriament catòlica, tradicions i folklores similars, cant tirolès compartit) que a Prússia, sigui dit pel boc gros i per entendre’ns. I va covar amb el romanticisme, si no abans, un fort sentiment nacional basat en una identitat cultural difícilment discutible encara que, com totes, calgui explicar-la i reinventar-la.
Però el cas és que Baviera es va incorporar al llavors imperi alemany amb la unificació del 1871, encara que va mantenir les seves reticències davant el poder prussià. I el nacionalisme bavarès, que continua existint encara que no gaudeixi avui de gaire bona salut, potser sí que és un referent de com el sentiment nacional passa per sobre de la ideologia. Ja els reconec que això és un article de diumenge d’agost i no és lloc per als matisos, encara que potser sí per despertar la curiositat. El cas és que un nacionalisme molt conservador gairebé es va aliar amb les forces comunistes i anarquistes i va ser reprimit durament pels nazis.
Per continuar amb el resum salvatge, diguem que, després de la derrota de les armes alemanyes en la Primera Guerra Mundial, els bavaresos van abolir la monarquia i es va proclamar una breu República soviètica de Baviera, que els nacionalistes bavaresos, majoritàriament reaccionaris i molt antisemites, van tolerar al principi, ja que el fi últim de la independència (amb o sense restauració monàrquica) justificava els mitjans. El paper de Kurt Eisner en l’embolic, que era socialista i no comunista i que va morir assassinat per un ultranacionalista de dretes, els hi deixo per a investigació pròpia, però com tot el període que va precedir la consolidació de la República de Weimar, és fascinant. Com ho és entendre que el nacionalisme bavarès acaba també competint electoralment amb el nou partit de Hitler i que el venç en totes i cadascuna de les eleccions. De fet, el Putsch de Munic és també en part un intent dels nazis de frustrar una possible declaració d’independència bavaresa. I Hitler ja canceller expulsarà els nacionalistes del govern i farà de Munic la ciutat de les més grans i més multitudinàries demostracions nazis.
Però, esclar, potser tot era cant tirolès. Do de pit i falset i paraules que no volen dir res. Una música que pot fer riure, però que també pot servir per avisar de quan ve el llop.
Una música que pot fer riure, però que també pot servir per avisar de quan ve el llop