Onerós aïllament
El Banc d’Anglaterra adverteix que la incertesa bloqueja les decisions d’inversió de les empreses i la lliura ha caigut un 20%
El governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, adverteix que les incerteses del Brexit ja estan passant factura, bloquejant les decisions d’inversió de les empreses, congelant el creixement econòmic i endeutant les famílies.
L’egocentrisme d’alguns –molts– partidaris del Brexit és incommensurable. Tant és així que diaris antieuropeus com el Daily Telegraph iel
Daily Mail han interpretat les cues a l’aeroport de Barcelona (i d’altres) com una maniobra contra els turistes britànics per advertir-los de les conseqüències de sortir de la Unió Europea i mostrar-los que qui la fa la paga.
Però així d’obtusos s’han tornat els euroescèptics, que sempre han vist en el continent la culpa de tots els problemes del Regne Unit. Abans, per la burocràcia que imposava la forma de les pomes i la mida dels plàtans, dictava les mesures de seguretat per als autobusos de dos pisos i boicotejava les bombetes de fabricació anglesa. Ara, amb el divorci ja en tràmits, perquè suposadament discrimina als aeroports contra les famílies d’Essex i Kent, examina els seus documents amb especial rigor i arruïna el seu inici vacacional.
Encoratjat pels fanàtics, un alt funcionari del Govern ha demanat vendetta, i que als punts d’entrada al Regne Unit s’hi instal·lin cues ràpides per als nadius, i cues a pas de tortuga per als ciutadans de Ruanda, Nova Zelanda, Jordània, Bangla Desh... i països de la UE. Al cap i a la fi, “no són dels nostres i fan tot el possible per fastiguejar-nos”. Alguns partidaris del Brexit sembla que estiguin a un pas de demanar mesures gairebé de neteja ètnica, cosa que no és del tot aberrant tenint en compte que molts van votar pel neofeixista UKIP per eliminar o reduir la immigració al país.
“És veritat que la UE ha augmentat la seguretat als aeroports, però un es pregunta si no és un subterfugi per castigar-nos pel fet de no formar part de la zona Schengen i ensenyar-nos la medecina que ens espera quan el Brexit es faci realitat”, ha dit Lord Callanan, secretari d’Estat d’Aviació. I s’ha quedat tan ample.
Ja se n’hi digui egocentrisme, arrogància, menyspreu, desdeny o sentit de superioritat, els partidaris del Brexit estan cada vegada més enrocats en les seves actituds monolítiques, mentre tant el Govern com l’oposició debaten internament –i no arriben a cap conclusió– sobre la forma de l’imminent divorci. La primera ministra, Theresa May, se n’ha anat de vacances als Alps, i se l’ha vist –i sentit– cantant, patriòtica ella, el Déu salvi la reina al bar d’un hotel de muntanya italià. Però no ha deixat ningú a càrrec del Govern. Amb la casa potes enlaire, uns i altres aprofiten per intentar imposar la seva autoritat. El ministre d’Economia, Philip Hammond, en teoria número dos del Govern i avalat per la responsable d’Interior, Amber Rudd, ha aprofitat per donar per fet un període de transició de tres anys, fins al 2022, en què continuaria la llibertat de moviment, Londres continuaria subjecte al Tribunal de Justícia de Luxemburg i “compraria” un model de relació comercial que ja és als aparadors, com el de Noruega o Suïssa.
Però la resposta dels falcons (el ministre del Brexit, David Davis; el de Medi Ambient, Michael Gove; el d’Exteriors, Boris Johnson, que fins i tot hauria amenaçat de dimitir) no s’ha fet esperar, i han pressionat May perquè proclami que aquest aterratge suau no està decidit, i que l’objectiu britànic no és imitar una fórmula com la noruega, sinó negociar-ne una a mida, com si Brussel·les fos una sastreria com les de Savile Row i hi hagués tot el temps del món per confeccionar el vestit.
No és el cas, segons el governador del Banc d’Anglaterra, Mark Carney, que ha advertit que les incerteses del Brexit ja estan passant factura, bloquejant les decisions d’inversió de les empreses, congelant el creixement econòmic i endeutant les famílies. La inflació puja mentre els salaris queden congelats, la lliura esterlina ha perdut un 20% del seu valor des del referèndum, i el dèficit ha arribat a nivells rècord malgrat tots els sacrificis de l’austeritat. Per als brexiters, el banquer no té credibilitat perquè és canadenc...
La sort de May és que l’oposició laborista està igual de confosa i dividida. Els diputats del nord d’Anglaterra exigeixen controls a la immigració perquè els seus votants els ho demanen, els de Londres volen la permanència al mercat únic o fins i tot un nou referèndum, i amenacen amb una votació a la tardor proposant la permanència a l’Espai Econòmic Europeu que podria fer caure el Govern. I mentrestant el líder Jeremy Corbyn, de vacances a Dubrovnik, no es pronuncia en cap sentit. Tic tac, tic tac, com diu el negociador de la UE, Michel Barnier. L’impasse britànic no pot durar eternament.
Els euroescèptics pensen que Europa continua tenint la culpa de tots els problemes del Regne Unit La premsa antieuropea atribueix les cues al Prat a una campanya de la UE per castigar els turistes britànics