Esplendor borsària

Les borses mundials tripliquen el seu valor des del crac del 2009

Vuit anys i mig després que les borses mundials toquessin fons el març del 2009, es torna a parlar de l’exuberància irracional que va definir Alan Greenspan, des de la presidència de la Fed, abans de l’esclat de la bombolla.

El 5 de desembre del 1996, en una conferència pronunciada al vespre a l’American Enterprise Institute de Washington, Alan Greenspan, president llavors de la Reserva Federal dels Estats Units, va llançar la pregunta: “Quan sabem que l’exuberància irracional ha disparat indegudament el valor dels actius?”. A punt de tancar l’any borsari, l’exuberància –un terme que passaria a la història de la ciència econòmica– era innegable en aquell moment.

Als Estats Units, el Dow Jones acumulava una revalorització del 25%. A Alemanya, el Dax pujava ja un 30%. Més lluny, a Hong Kong, les accions s’havien anotat un 34% en onze mesos... Internet ja havia irromput amb força en les vides de milions de persones i empreses, amb el consegüent impuls a la globalització i la productivitat. Greenspan –Bubble

Man, l’home bombolla, com el batejaria Peter Hartcher anys després– no va veure venir la crisi de les puntcom de començaments de la dècada anterior ni ha entonat mai el mea culpa per la gran recessió, alimentada en gran part per la política monetària expansiva, el creixement exponencial del crèdit i els excessos immobiliaris que estaven a punt d’explotar el febrer del 2006, quan va cedir la butaca a Ben Bernanke.

El que va passar després és història, però ara, vuit anys i mig després que les borses mundials toquessin fons el març del 2009, torna a estar de moda parlar de l’exuberància irracional. Els mercats volen. Malgrat la força de les dades, el mateix Greenspan, que ara té 91 anys, ha negat que hi hagi tal exuberància –o caldria dir-ne bombolla?– en el mercat de valors dels Estats Units i, per extensió, a la resta del món. Només la veu en el mercat de bons, inflat pel llarguíssim període de tipus baixos que ha portat l’endeutament mundial als 217 bilions de dòlars, uns 190 bilions d’euros, l’equivalent a una mica més de tres vegades el PIB mundial.

A les borses, amb un protagonisme evident de les empreses tecnològiques dels Estats Units, el ral·li ha estat impressionant i global. El MSCI All Countries World Index, que mesura l’evolució del valor d’empreses de 23 grans països desenvolupats i 24 d’emergents, ha multiplicat per 2,7 el seu valor des del començament de la gran recessió. La capitalització borsària de totes les borses mundials ja és de 80 bilions de dòlars i el Dow Jones, el principal índex de Wall Street, ha pujat més d’un 20% en els últims nou mesos. El creixement de l’economia és el fort vent que bufa per darrere, juntament amb els tipus baixos. Gairebé tot va molt bé, massa bé, i potser per això cal tornar a preguntar-se: Quan sabem que l’exuberància irracional ha disparat indegudament el valor dels actius? Gairebé sempre quan ja és massa tard.

Alan Greenspan el 1996 es va preguntar pel valor dels actius i el dubte és totalment vigent 21 anys després