Els temes del dia
El caos institucional, polític i social en el qual s’ha instal·lat Veneçuela; i el debat sobre el model energètic arran del tancament definitiu de la central nuclear de Garoña.
Quan la novel·la Un film va ser publicada, els crítics del noucentisme van decretar que era un fulletó indigne i grotesc. Des d’aleshores, tothom la va menysprear. Fins l’anticonvencional Joan Fuster va dictaminar àcidament: “Granguinyolesca i inversemblant”. “Melodramàtica i superficial”, va sentenciar l’Enciclopèdia Catalana. I el Diccionari de la Literatura va rematar: “Un intent fallit”.
Segur que el factor femení va pesar en el prejudici. Malgrat que observava la realitat amb els ulls més oberts del seu temps, Caterina Albert sempre va portar al damunt l’estigma de ser una dona. Una dona que escrivia sense prevencions. Per això va buscar l’assegurança d’un pseudònim masculí: Víctor Català. Ara bé, les crítiques a Un film van superar de llarg les que havia rebut amb Solitud i Drames rurals, llibres que van acabar formant part del cànon. La cruesa i la salvatgia d’aquestes obres rústiques coincidien, per via indirecta, amb la visió negativa que el noucentisme tenia del món rural: “Contra natura, cultura!”, exclamava Eugeni d’Ors. En canvi Un film era indigerible perquè Víctor Català hi qüestionava l’artificiós ideal urbà del noucentisme.
La Barcelona que hi descriu està dominada pel diner i la pobresa, la cobdícia i el malestar: l’esforç insomne dels menestrals, el luxe dels rics, la simplicitat càndida o ressentida dels obrers. És una ciutat plena d’amos sense ànima, de militars i rendistes privilegiats, de delinqüents que roben i maten sense pudor, d’obrers que no surten de la misèria, de tavernes pestíferes, de botiguers egoistes i bonifacis, de solteres que depenen dels parents, de famílies menestrals, molt estalviadores, que ja aprenen a invertir en totxo i comencen a sobreprotegir els fills. Les masses de Barcelona formiguegen sense més nord que el delit econòmic.
El protagonista és un bastard pobre que, gairebé sense voler, descobreix en el robatori la via més ràpida d’accés a l’esperit del seu temps. Convertit en “el senyoret”, “el bord” encarna el ressentiment i, alhora, la ingenuïtat d’una època que confon la bona roba amb la moralitat. Només alguns artesans i obrers semblen tenir principis. De fet, el protagonisme social de la novel·la recau en la menestralia: manyans, forjadors, barbers, perfumistes, joiers, modistes, cirabotes... Si Vida privada de Sagarra descriu la Barcelona dels rics que busquen emocions fortes als baixos fons, Un film centra la mirada en obrers i menestrals. En aquesta Barcelona, els baixos fons no són un pintoresc divertiment, sinó un lloc de crueltat, neguit o ambició: només a través de la delinqüència els de baix poden capgirar el destí.
Escrita en un estil formidable, contada amb desimboltura irònica, Un film conté una crua mirada social, però és plena d’aventures, d’històries creuades, de tensió narrativa, d’amenitat. És la gran novel·la de la Barcelona menestral i canalla de la belle époque. Va desaparèixer rere un mur de prejudicis. Reapareix per als lectors d’avui com un gros diamant retrobat.
Les masses de Barcelona formiguegen sense més nord que el delit econòmic