LA INTIMITAT DE LES ESTRELLES
L’obra de Jean-Pierre Leloir ‘Jazz images’ mostra la cara més humana i emotiva de grans estrelles del jazz a la França dels cinquanta, seixanta i setanta
Jean-Pierre Leloir mostra la cara més humana i emotiva de mites del jazz.
D’antologies i luxoses monografies, profusament il·lustrades, n’hi ha moltes entorn del jazz, la seva història, els seus protagonistes. Solen ser volums que queden bé perquè aquest gènere musical, i sobretot les seves icones, per regla general tenen una aura, un atractiu, una èpica limítrofa amb la immortalitat que els fa fascinants i irremeiablement atractius. No és tan habitual, però, trobar un volum que tingui tots aquests ingredients i que a més la seva matèria primera sigui pràcticament inèdita.
Miles Davis prenent el sol a la platja, uns joves Quincy Jones i Sarah Vaughan relaxats i distesos a casa del primer, Louis Armstrong amb pantalons arremangats bufant la seva gloriosa trompeta, John Coltrane assajant en una habitació d’hotel, Nina Simone i la seva filla banyant-se a la piscina, Billie Holiday especialment trista fora de focus, un irreconeixible Don Cherry enfilat dalt d’una moto recorrent els carrers de París, una feliç Ella Fitzgerald en una llanxa d’esbarjo a Canes...
Això és part del que conté Jazz images, un llibre que recull les fotos de Jean-Pierre Leloir. Darrere del simple enunciat s’ha de dir que Leloir (París, 1931-2010) era un prestigiós i amb el pas del temps llegendari fotoperiodista, i que a més de la seva perícia tècnica i el do de l’oportunitat, era un gran amant del jazz i d’altres estils musicals, i sobretot posseïa una habilitat indiscutible per introduir-se en el cercle més íntim dels músics, molts d’ells autèntiques estrelles. I, en la majoria dels casos, personatges tradicionalment reticents a mostrar-se més enllà de la façana professional. A més dels esmentats, la galeria dels que va captar el seu objectiu durant el seu pas per França als anys cinquanta, seixanta i setanta inclou Chet Baker, Michel Legrand, Count Basie, Duke Ellington, Anita O’Day, Dave Brubeck, Herbie Hancock...
Bon moment, doncs, per recordar la dimensió i l’art del fotògraf francès gràcies a l’aparició d’aquest Jazz images (Elemental Music Records), un luxós volum d’unes 160 pàgines que recull algunes de les seves millors imatges, moltes d’inèdites, tretes del seu arxiu parisenc. Una altra dada significativa és que els autors de la recopilació són Gerardo Cañellas i Jordi Soley, dues referències ben conegudes dins del circuit jazzístic nacional i estatal. El llibre, publicat de moment només en anglès i editat a Barcelona, va néixer “d’una manera potser no casual però sí improvisada”, explica Soley, distribuïdor, productor, col·leccionista de discos de jazz i antic propietari de la botiga barcelonina Jazz Collectors. Igual com Cañellas –fotògraf, promotor, també col·leccionista de discos de jazz i empresari mallorquí– coneixien l’obra de Leloir perquè han estat fent servir les seves fotografies per il·lustrar les caràtules de la col·lecció de vinils The JeanPierre Leloir LP collection, una sèrie de mig centenar d’obres cabdals de la història del gènere que han estat editant aquests anys amb gran acceptació.
El cas és que “quan vam entrar a l’arxiu de Leloir vam quedar meravellats, però també sorpresos”, recorda Cañellas (que té, també, la col·lecció de llibres de fotografies de jazz més important d’Europa), perquè la qualitat del material és extraordinària, tot està mil·limètric ament ordenat i protegit, i això paradoxalment ens va donar moltíssima feina. Cal no oblidar que el seu arxiu té més de 100.000 fotografies, de les quals només el cinc per cent estan digitalitzades”. I després hi havia el fet d’haver de triar entre tantes imatges, “perquè totes tenien una qualitat tremenda; davant el dilema de deixar de banda per exemple fotos històriques, al final ens vam inclinar per seguir el nostre gust i les que més ens sorprenien”, afegeix el coeditor barceloní. Cañellas explica que “la intenció també ha estat sortir una mica del que ja estava publicat anteriorment de les seves fotos; de fet ja hi havia dos llibres recopilatoris de part de la seva obra. I sí, el que al final ha pesat més a l’hora d’agafar aquesta i no aquella ha estat el moment de cada foto, l’emoció que genera”.
El text introductori de l’obra l’escriu el productor, músic i compositor Quincy Jones, que reconeix l’emoció que va sentir quan va veure la foto en què apareix amb Sarah Vaughan el 1958 escoltant música en un magnetòfon al seu pis de París: “Leloir era molt més que un fotògraf, era un preservador d’històries que tenia un talent únic per preservar tota l’atmosfera i les emocions del moment; no es va comportar mai
Les fotos, inèdites majoritàriament, es veuran en exposició a l’octubre a Barcelona pel Festival de Jazz
com un paparazzi, sinó com un amic”. Aquesta proximitat humana va ser un dels seus grans patrimonis. La seva carrera va començar, s’ha escrit, quan a la Segona Guerra Mundial un soldat nord-americà li va demanar que li fes una foto, i veient l’expressió de l’individu en aquell moment va decidir dedicar-se a la fotografia. Més enllà del jazz, el seu nom també va brillar en l’àmbit roquer (Hendrix, Zappa), de la chanson (Brel, Brassens, Ferré), transestilístic (Stravinski, Marley, Joplin, Piaf), i era habitual en els
backstages parisencs o els festivals de Canes o Antíbol. I hi va fer amics i va saber guanyar-se confiances, perquè, com explica la seva filla Marion, marmessora de l’arxiu, “el meu pare sempre es va preocupar de preservar la privacitat dels artistes que fotografiava (...) Feia incomptables esforços per passar desapercebut”. Màxima prova d’haver-ho aconseguit: un John Coltrane somrient (!) al camerino de l’Olympia el novembre del 1961.
L’emoció i la proximitat brillen, però també el context històric. El relaxament que exterioritzen, per exemple, Miles Davis en una extraordinària sèrie a la platja de Juan-les-Pins, Dizzy Gillespie jugant a escacs amb admiradors a Antíbol o Nina Simone i la seva filla a la piscina d’un hotel al costat de clients blancs (fetes a començaments de la dècada dels seixanta) són reveladores. Als anys cinquanta i seixanta molts músics i intèrprets dels Estats Units de l’escena sobretot jazzística van descobrir el mercat i els escenaris europeus, especialment els francesos. Una realitat quotidiana on eren tractats d’igual a igual, quan no com a estrelles, mentre que al seu país d’origen la segregació racial estava en un moment d’esplendor.
El llibre, en format LP, inclou també un disc compacte amb 18 peces seleccionades d’entre aquest mig centenar d’àlbums llegendaris amb portades de Leloir. Així mateix, l’aficionat podrà delectar-se amb les imatges en forma d’exposició que a partir del 4 d’octubre es podrà veure a l’FNAC de l’Illa i a la del Triangle coincidint amb la celebració del Festival de Jazz de Barcelona.