La investidura de Rohani a l’Iran reuneix més de cent països
La UE marca presència en la rehabilitació internacional de Teheran
El somni compartit per Washington, Riad i Tel Aviv de reinstaurar un cordó sanitari al voltant de l’Iran va patir ahir un visible revés. Alts representants de més de cent països van acompanyar a Teheran el moderat Hassan Rohani en la seva investidura com a president de la República Islàmica. Hi havia la cap de la diplomàcia europea, Federica Mogherini, o els presidents de l’Iraq i l’Afganistan.
La rehabilitació de l’Iran a Occident, iniciada fa dos anys amb l’acord que restringia la seva capacitat nuclear, continua tenint un suport gairebé universal. No obstant això, el nou president dels Estats Units, Donald Trump, no desisteix en el seu afany d’esmenar-li la plana al seu antecessor, com va demostrar el mes passat quan va aprovar noves sancions contra Teheran pels seus assajos balístics i fins i tot pel llançament de satèl·lits.
Hassan Rohani va insistir ahir en la voluntat aperturista i constructiva del seu futur govern –té dues setmanes per formar-lo–, però va garantir així mateix una resposta “unitària i contundent” per part de l’Iran als que pretenguin desmantellar amb procediments subrepticis l’acord nuclear. Aquesta és la pedra de toc de l’actual poder iranià, fins al punt que el mateix Rohani va ser el seu principal negociador –quan encara no era president– abans de ser rellevat per Ali Larijani, actual president del Parlament.
Rohani, que fa tres mesos va obtenir un segon mandat amb el 60% dels vots –esquivant així una segona volta–, dijous passat va rebre el preceptiu reconeixement formal –i televisat– del guia suprem de la revolució, Alí Khamenei. Com aquest últim, el president Rohani és també un clergue xiïta, en posicions de poder pràcticament des de l’enderrocament del xa.
Per a disgust dels Estats Units, les seves ensopegades successives a l’Afganistan, l’Iraq i Síria
Aperturista en política i neoliberal, Rohani ha estat revalidat per les urnes i pel guia suprem
han fet de l’Iran un país més influent que mai –també al Líban i el Iemen–. Tot i això, a casa es manté la pugna entre reformistes i conservadors, a més de tensions socials que no són alienes a les receptes neoliberals de Rohani. Aquestes no han destacat per l’alleujament de l’atur i la redistribució dels rèdits del petroli, mentre privatitzaven l’educació i retallaven programes socials. Un impuls populista, com el que va representar al seu dia Ahmadinejad, no és descartable si la seva aposta per la liberalització i l’obertura a la inversió estrangera no es veu secundada.
La rara aliança del basar i dels joves mal pagats o aturats –soldada per Khomeini– no perd de vista Rohani, el preferit de les classes mitjanes. Com no ho fan els Guardians de la Revolució, amb grans interessos econòmics per preservar, alguns afavorits per les sancions. A Rohani l’avís li va arribar el mes passat a través del seu germà Ferejdun, detingut per corrupció i posat en llibertat després de pagar una fiança milionària.
Avui dia les declaracions apòcrifes de l’emir de Qatar que l’Iran és “una potència estabilitzadora” no semblen una barbaritat a orelles de Brussel·les, ni de París, seu de la petroliera Total.