La deriva veneçolana
DES que el chavisme veneçolà ha anat exacerbant l’exercici extrem de l’hegemonia política, amb els seus consegüents rivets autoritaris, el règim s’ha vist qüestionat dins i fora cada dia més, fins al punt d’haver-se convertit en un Estat gairebé aïllat. Aquesta deriva de tons clarament dictatorials s’ha acusat des del 2015, quan el Govern de Nicolás Maduro va perdre les eleccions legislatives i l’oposició reunida al voltant de la Taula de la Unitat Democràtica (MUD) va exigir la convocatòria d’un referèndum revocatori, d’acord amb la Constitució del 1999 d’inspiració chavista, o bé la celebració d’unes eleccions presidencials.
Maduro va escollir l’arriscat camí de convocar eleccions per a una nova Assemblea Constituent, l’objectiu de la qual és treure de l’hemicicle l’oposició i redactar una Carta Magna nova que consolidi el règim i les ambicions personals de Maduro, inclosos els programes per collar l’oposició a l’Assemblea Nacional. Per descomptat, la iniciativa va ser contestada al Parlament i als carrers, amb més d’un centenar de morts, i el règim va mostrar els primers signes de divisió interna. Però Maduro es va mostrar inflexible i diumenge passat va celebrar les eleccions amb la prevista victòria de la seva opció, incloent una tupinada de més d’un milió de vots i amb una participació sorprenentment baixa que el règim nega. Divendres, els nous diputats van jurar els seus càrrecs i l’edifici del legislatiu acull de moment dues assemblees, fins que les forces armades decideixin actuar per retirar els “no constituents”, que han decidit resistir el màxim possible.
Amb el domini dels poders executiu, judicial, militar i electoral que col·lapsa qualsevol avenç democràtic de l’oposició, el chavisme veneçolà té el camí expedit. Amb la nova Constitució, a més, disposarà d’armes legals que alguns li discuteixen, com la fins ahir fiscal general –destituïda per la nova Assemblea Constituent–, per actuar contra “la dreta traïdora” i fer front a les “agressions imperialistes”, segons van jurar els nou elegits –alguns, per cert, amb menys d’un miler de vots–.
Però Maduro no ho tindrà tan fàcil, llevat que la seva deriva el porti definitivament a convertir-se en un epígon de la dictadura castrista –ara que el règim cubà es troba sota mínims– i a la qual sembla abocat. Perquè davant no té només l’oposició de la MUD i una part del chavisme que tem la desnaturalització de la Constitució bolivariana del 1999, sinó una majoria de governs del seu entorn, que no reconeixen les eleccions de diumenge, i potències que, com els Estats Units i Europa, exigeixen a Caracas que no abandoni els principis democràtics. O com el Vaticà, que ha actuat recentment com a mediador entre el chavisme i l’oposició, i que critica durament el “foment de la tensió” per part del règim i lamenta que “hipotequi el futur”.
Un futur que, de moment, és ben incert. Les perspectives d’un arranjament negociat són inexistents després dels fracassos de l’Església i de les iniciatives d’alguns expresidents, com Rodríguez Zapatero. Però si Maduro persisteix en la seva actitud d’esborrar l’oposició, anirà perdent efectius en les seves pròpies files i l’obligarà a radicalitzar-se, la qual cosa accentuarà les desercions en el seu camp. Per la seva banda, l’oposició ha de resistir unida provant de rebutjar qualsevol provocació a la violència, cosa que fins ara ha aconseguit. Encara que no li serà fàcil, caure-hi significaria un desastre per a Veneçuela i per a la seva pròpia supervivència.