El debat energètic
EL tancament de la central nuclear de Garoña torna a posar al primer pla de l’actualitat el debat sobre la necessitat de definir la política energètica més adequada per a aquest país. Els compromisos mediambientals adquirits per Espanya en el marc de l’acord de París, per reduir l’emissió dels anomenats gasos d’efecte hivernacle, hi obliguen. Paradoxalment l’energia nuclear, que és la que menys contamina l’atmosfera juntament amb les renovables, és la que suscita un rebuig popular i polític més ampli. Tant és així que la controvèrsia sociopolítica, que no científica, més important se centra en si es prolonga o no la vida de les altres cinc centrals nuclears vint anys més dels quaranta anys definits al principi.
L’única formació que defensa obertament la prolongació de la vida útil de les nuclears és el PP, que no té majoria al Parlament, davant el conjunt de l’oposició, liderada pel PSOE, que exigeix que es vagin tancant a mesura que es compleixi la vida útil inicial de cadascuna d’elles, en un procés que acabaria l’any 2028. La decisió, en què només Ciutadans pot exercir d’àrbitre, s’hauria de prendre defugint posicions demagògiques i populistes, sobre la base de la importància que té l’energia nuclear. Cal tenir en compte que proporciona el 23% de l’electricitat, que és fonamental per dotar d’estabilitat el sistema energètic davant les fluctuacions de les renovables, que contribueix a la contenció de la tarifa elèctrica i que no genera contaminació atmosfèrica. La renúncia a gairebé una quarta part de la producció elèctrica d’aquest país comportaria a més un enorme cost econòmic. El PSOE proposa que aquesta disminució d’energia sigui compensada amb més aportació per part de les plantes de gas de cicle combinat, ara infrautilitzades, però molt més contaminants, i amb més participació de les energies renovables, fet que exigiria un elevat procés d’inversió en la construcció massiva de centrals solars i eòliques, que al seu torn també generen rebuig popular.
En l’horitzó de l’any 2050 totes les centrals energètiques haurien de ser renovables. El problema consisteix en els temps i les formes en què es desenvolupa aquest procés de transformació tan crucial, en què s’han d’abandonar també les fonts d’energia tradicional, com el carbó, el gas natural o el petroli. Seria un gran error tancar les instal·lacions ara operatives abans de disposar d’una tecnologia renovable madura que les pugui substituir.
La llei de Canvi Climàtic i Transició Energètica és el camp de joc clau per definir el futur energètic del país. S’hauria de fer un gran esforç per aprovar-la per consens polític per dotar d’estabilitat un sector tan estratègic per a Espanya com és l’energètic.