Cinc lletres i la felicitat
Patir pels fills forma part del contracte que establim amb la nostra descendència en el moment de néixer (ells, no nosaltres). Hi ha excepcions, és cert: pares despreocupats que no solament no pateixen mai sinó que mantenen amb els fills una relació semblant a la que es pot tenir amb una tortuga o un agapornis. Per compensar la indolència afectiva d’aquesta mena de pares, d’altres patim per damunt de les nostres possibilitats. Mentre els fills són petits, vivim en el millor dels mons: podem rabejar-nos en l’obsessió del control, instal·lar càmeres i micròfons al voltant del bressol, establir contrasenyes amb cangurs o parents prèviament examinats per cobrir els pocs moments en què no podem vigilar-los i crear el clima de terror preventiu que alimenten les ments que no deixen de preveure catàstrofes.
Però els fills tenen el mal costum de créixer i, com és lògic, necessiten enfrontar-se al món. Resultat: els hem de cedir espais d’independència seguint la doctrina de pau per territoris i establir nous codis de control que, a mesura que creixen, culminen amb traspàs total de competències. És, amb diferència, el pitjor moment de la paternitat: quan se sobreentén que ells ja estan preparats per anar pel món i nosaltres sabem que no és així. Si no som patològicament inquisidors, hauríem de fer una, dues i tres passes enrere i permetre’ls practicar la responsabilitat al marge de la nostra capacitat per continuar patint. Arribats a aquesta fase, els pares patim per vici i ens recreem en una tortura que podríem estalviar-nos però que hem convertit en addicció.
I aquí apareix, oh gràcies, la tecnologia. Just quan el fill preadolescent, adolescent, postadolescent o precàriament jove comença a volar pel seu compte, a fugir cap a campaments que els mateixos pares han fomentat (i finançat), a inscriure’s a llunyanes acadèmies d’idiomes, just quan decideix que és prou gran per participar en camps de treball, oenagés o qualsevol altra causa noble, aleshores el telèfon es converteix en l’últim cordó umbilical que els connecta a l’anacrònica i patidora placenta dels pares. És un moment delicat en què aprenem a no asfixiar-lo i, amb cara de xai a punt de ser sacrificat, li implorem que, sisplau, ens enviï algun missatge de tant en tant i no ens castigui gaire amb el recurs cruel del “no tenia bateria”. Convé negociar-ho amb molta mà esquerra i potser només aconsegueixes saber que està connectat, aquesta mena de fe de vida telefònica (pels que tenen WhatsApp, els que no en tenim hem de resignar-nos a les prestacions de l’SMS). Però, en aquestes setmanes de distàncies necessàries i desitjades, molts pares vivim amb l’ai al cor i esperem, com el millor moment del dia, l’instant en què ens vibra el telèfon i apareix, oh grandiosa concentració d’afecte i d’informació, el missatge que amb cinc pletòriques lletres ens diu: “Tot bé”.
Ens recreem en una tortura que podríem estalviar-nos però que ja hem convertit en addicció