Les ‘dones nues’ de Times Square
Una de les atraccions més curioses de l’Exposició Universal de Nova York el 1939 va ser una enorme piscina de vidre en la qual vivia un pop de gegantines dimensions. Diverses dones en vestit de bany –llavors eren de llana– s’hi capbussaven i, a poc a poc, eren desposseïdes de les robes per l’octòpode, que les agredia i grapejava en un frec a frec que despertava la passió del públic, amb sincopada música de fons, com a les pel·lícules de Hitchcock. Ho evoca E.L. Doctorow (1931-2015) a la novel·la La fira del món, basada en records de la seva infantesa. He pensat en aquell narrador infantil de Doctorow, en els seus ulls i mans enganxades al vidre, al veure aquests dies la curiositat que despertaven en els meus fills les anomenades dones nues de Times Square. La plaça més freqüentada de Nova York, per la qual desfilen cada any milions de turistes, veu com, a més dels habituals imitadors de Trump, els superherois o les estàtues de la Llibertat, hi ha grups de dones joves que pugnen per ferse fotos amb turistes, abillades amb un tanga blanc i els pits coberts únicament amb una capa de pintura que reprodueix la bandera dels Estats Units amb les seves barres i estrelles. Es posen al costat dels passejants i, a canvi d’uns dòlars, es fotografien com si fossin bons amics. Alguns diaris, com el Post, posen aquestes noies com a exemple de la degradació a què ha arribat l’experiència turística mentre que altres analistes, més moderats, es limiten a criticar que de vegades no respecten la zona designada per l’alcalde per a aquestes activitats; o que, en ocasions, inciten el vianant a acostar-se amb tècniques massa agressives. Fins i tot es desencadenen esporàdiques batusses si els espavilats disparen el mòbil sense pagar.
La sola imatge d’aquestes dones pintant-se els pits a Times Square resulta xocant i l’ús del seu cos com a reclam et fa enyorar la poesia i elegància de les estàtues humanes de la Rambla. No em vull imaginar l’enrenou que provocaria una activitat com aquesta a la plaça Catalunya, en aquests temps en què fins i tot circular en Bus Turístic es pot veure com una provocació. Almenys el pop de l’Exposició del 1939 era un fake, un ninot articulat mogut per un home des de l’interior. Malgrat això, les persones que deixen els seus dòlars retratant-se somrients al costat de les dones nues són autèntiques.