L’11% de les agredides per violència masclista no acusen la seva parella
La pressió de l’agressor impedeix en moltes ocasions que les víctimes denunciïn
Onze de cada cent dones a Espanya, segons les estadístiques oficials, no denuncien el seu agressor en cas de violència domèstica. Això és precisament el que va passar en dos dels últims casos més greus detectats: el de l’assassinat d’una dona a Getafe (Madrid) i l’agressió greu amb una catana a una altra dona a la localitat de Torrevella (Alacant).
El fet que la llei estableixi la possibilitat que la víctima no tingui l’obligació de declarar com a testimoni en els processos i judicis contra l’agressor provoca en massa casos l’absolució dels acusats quan s’inicia una investigació després d’un informe de lesions. Però, a més, moltes altres agressions queden ocultes per falta de denúncia.
L’Observatori del Poder Judicial ha presentat recentment dades segons les quals en 38.018 de les denúncies per violència masclista presentades en el primer trimestre del 2017, 4.173 dones (xifra que suposa l’11%) es van acollir a la dispensa a l’obligació de declarar contra l’agressor. D’aquestes, 2.602 eren espanyoles i 1.571 estrangeres, encara que si es comparen les xifres amb el total de víctimes, són més les estrangeres les que s’acullen a aquest dret. Cal sumar-hi, a més, l’absència de denúncies en molts dels casos, de forma que queden ocults un gran nombre de maltractaments.
De les 33 dones assassinades des del començament de l’any, a les que se’n sumen tres més en fase d’investigació, només sis s’havien atrevit a presentar la denúncia contra el seu presumpte agressor. I en un altre cas, l’havia presentat algú del seu entorn. A més, dues de les dones assassinades el 2017 van renunciar a continuar el procés contra el seu maltractador.
“El que s’està fent ara és fer recaure únicament i exclusivament la condemna d’un maltractador en la declaració de la víctima i el que cal fer és una bona instrucció; la policia ha de fer la seva feina inspeccionant l’habitatge i recollint proves i el fiscal, demanar informes mèdics o psicosocials, en cas que n’hi hagi, per obtenir totes les proves possibles de maltractaments”, explica la presidenta de Dones Juristes Themis, Amalia Fernández.
Aquesta jurista destaca, a més, que la pena no ha de dependre exclusivament de la declaració de la víctima. Ha de ser una prova més, però mai l’única. “En massa ocasions les víctimes del maltractament se senten coaccionades perquè
Moltes de les agressions es veuen en judicis ràpids, amb poc temps i sense prou proves
els diuen ‘sàpiga vostè que si declara contra el seu marit, ell pot anar a presó’, la qual cosa les fa responsables de la pena que pugui recaure contra aquella persona per la seva declaració, per tant no estan obtenint la tutela judicial”, lamenta Amalia Fernández.
Aquesta jurista es lamenta de que la falta de servei psicològic als jutjats perjudiqui les dones maltractades. “El primer que necessita una víctima és recuperar-se psicològicament i decidir si vol anar a judici o no, i als jutjats no hi ha una xarxa de psicòlegs”. Fernández afegeix que “no se li ha de treure cap dispensa, sinó informar-la correctament i que entengui que si el seu marit va a la presó és perquè ha comès un delicte, no perquè ella hagi declarat en contra seu”.
La responsable de Themis diu que, al marge del que la dona decideixi, ha d’actuar sempre el fiscal per impulsar la investigació i comprovar si la víctima ha obtingut l’ajuda dels serveis socials o si ha acudit al seu metge amb dolències d’una dona maltractada.
“El mateix que es fa en qualsevol altra investigació que no sigui de violència masclista”, explica, per alertar que “moltes de les agressions es veuen en judicis ràpids, amb poc temps, sense dades ni proves suficients per completar una investigació en profunditat”.