Cada llengua és un tresor
JESÚS TUSON (1939-2017) Lingüista
Mireu la foto: si li poseu un salacot, sembla ben bé un explorador d’aquells que van recórrer l’Àfrica cercant les fonts del Nil i classificant totes les espècies de la flora i de la fauna que eren desconegudes per la humanitat. Jesús Tuson, però, no era cap explorador, ni li calia cap salacot per seduir l’oient. La seva presència humil i la seva veu calmada encisaven tothom. Però darrere d’aquesta aparença, les seves idees i les seves afirmacions eren d’una força colpidora, inqüestionable. I tot en favor de la biodiversitat, de la biodiversitat lingüística.
Jesús Tuson, doctor en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona, considerava que cada llengua era un tresor i que la pèrdua de qualsevol de les més de 6.000 que hi ha a la Terra era irreparable. Els seus estudis, publicats en una bibliografia generosa, estudiaven el fenomen del català i del castellà, però sense deixar d’extrapolar-lo a totes les llengües del món. De fet, els seus treballs, com ara El luxe del llenguatge (1986) i Mal de llengües (1988), van ser pioners en aquests estudis i van ser de gran ajuda per a altres llengües minoritzades.
Les llengües milionàries –milionàries en nombre de parlants– no en tenen mai prou, repetia el professor, i davant de les llengües minoritzades fan veure que són les petites les que posen en perill les grans. Com en el món de l’economia, la lluita pel monopoli deixa moltes pèrdues pel camí. Però l’argumentari de les llengües internacionals, les que volen dominar el sistema i els fa nosa la diversitat lingüística, Tuson el va revocar constantment a les seves classes de la facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona i en els seus assajos, publicats en més de quinze volums.
Una altra de les passions d’aquest filòleg nerviüt i sense pèls a la llengua, nascut a València el 1939, era el llenguatge metafòric i l’ambigüitat de la llengua, aspecte sobre el qual va elaborar la seva tesi. El llenguatge figurat és una de les riqueses afegides de la llengua, i Tuson el va analitzar a fons en diversos llibres, com ara Una imatge no val més que mil paraules (2001) i Això és (i no és) Allò (2008), que va publicar quan es va jubilar. Va plegar de la universitat, però no de la seva passió per la llengua.
Les llengües minoritzades i el llenguatge metafòric van ser dos dels seus camps de recerca
MAGÍ CAMPS