Peralada, temple de les veus
El públic gaudeix a l’Empordà de la virtuosa coloratura de la soprano russa Julia Lezhneva en l’equador de la setmana lírica; avui, Gregory Kunde
Això d’embarcar-se en una setmana de recitals lírics en ple estiu empordanès és cosa a l’abast de poca gent. I llegiu aquest poca gent en diversos sentits. Perquè hi ha poca gent que té cabuda a les exclusives cites de l’església del Carme de Peralada, i hi ha pocs festivals d’estiu que s’atreveixen a sobreviure apel·lant a tals delicatessen musicals, com la que ahir va regalar la soprano russa Julia Lezhneva. Al cap i a la fi tampoc no és tan nombrós –o sí?– el públic que es mostra fidel a aquesta mena de propostes.
A Peralada saben bé a qui s’adrecen. I aconsegueixen fins i tot que part del públic sigui de vegades el mateix en nits consecutives. És el que ha passat aquesta setmana lírica que s’ha marcat el festival per mitjà de grans veus, una darrere l’altra. La cita havia començat amb Pretty Yende, va continuar amb Ainhoa Arteta –que a més rebia la medalla del certamen– i ahir a la nit arribava a l’equador amb Lezhneva... per canviar de gènere aquesta nit amb el tenor Gregory Kunde –compte– i culminar demà amb la Madama Butterfly que s’està preparant a l’auditori del Parc. Ahir hi va haver assaig general. Un altre gran doblet per als qui en van gaudir.
Però tornant al que va passar ahir a la nit, Lezhneva va aparèixer a l’escenari de l’església amb la mirada de nena il·lusionada i el semblant lunar que evoca la rodonesa de la seva cara. No era una estranya per a l’audiència catalana: se l’havia vist enguany al Liceu, al Don Giovanni que arribava de la Royal Opera House, i al Festival de Torroella quan tenia poc més de vint anys (ara en té 27). I havia estat a punt d’actuar a L’Auditori quan fa un lustre va gravar amb Giardino Armónico de Giovanni Antonini un disc de motets, encara que això de gravar a raó d’un motet al dia la va deixar exhausta.
Ahir el públic s’enfrontava, a l’església del Carme, a una gran abundància de coloratura en la veu d’aquesta jove russa que des de la seva infantesa ha tingut Cecilia Bartoli com a font d’inspiració. De fet, va ser la diva italiana qui li va descobrir el barroc italià amb el disc ¡Viva Vivaldi!, que va gravar amb Il Giardino Armonico. Raó per la qual no és estrany que Antonini es fixés en Lezhneva. “La Julia és un cas meravellós: senzillament obre la boca... i canta”.
Aquesta naturalitat, aquesta qualitat intrínseca de Lezhneva es
Lezhneva va passar, com un àngel, de la malenconiosa tendresa de Schubert a ‘La donna del lago’ de Rossini
veu clarament en la seva performance, encara que potser va en detriment de l’expressivitat, en determinats moments, ja que, centrada com està en la seva impressionant tècnica, pot arribar a cantar repertoris diferents sense donar a cadascun el color que es mereix.
El concert va començar ni més ni menys que amb el Agiata da due venti de Griselda, aquella òpera de Vivaldi que a l’era moderna va ser rescatada per John Eliot Gardiner. Lezhneva no podia estar més exultant vocalment. Arrencava amb una ostentació de coloratura i agilitat que moltes altres sopranos es reserven per al bis. El va seguir un Händel, “Carmelitarum, ut confirmet ordinem...O nos culcis”, del Saeviat tellus inter rigores, un d’aquells motets que l’ha feta famosa. I després d’un petit Bach en mans del pianista que l’acompanya, Mikhail Antonenko –que és a més la seva parella i representant– va sonar aquest In caelo stelle de Porpora, que li desperta a la soprano una especial passió. Hi deu haver altres Porporas, però és aquest el que per a ella està ple d’èxtasi per amor a Déu “però també a la naturalesa: al final l’ésser humà està cridat a això, a estar en harmonia amb el que t’envolta”, ha declarat en alguna ocasió.
Amb Mozart va posar fi a la primera part del concert. Va sonar Exultate, jubilate (“Tu virginum, corona... Alleluia”) i després d’una pausa va posar-se amb el contrast que realment proposava el programa: Rossini versus Schubert. Va cantar La regata veneziana per després submergir-se en el lied del compositor alemany, començant per la profunda Nacht und Träume, no sense abans tocar Antonenko, un Impromtu que va sonar més a Schumann. Per què?
Ens demanàvem com s’ho faria Lezhneva per ressorgir d’aquesta infinita i malenconiosa tendresa schubertiana i acabar amb La donna del lago de Rossini, que estava prevista i que li ha estat sempre tan agraïda. Però no hi va haver grans canvis. La virtuosa cantant russa, nascuda a la llunyana illa de Sakhalin –d’on potser venen els àngels– va continuar amb els bisos, un del seu últim disc de Graun i un altre, un Rakmaninov.