Una gran gala lírica sense tenors
El festival de Santa Florentina protagonitza una bona inauguració al castell de Can Jalpí
“Per fi una gala lírica sense tenors”, deien exultants uns senyors i unes senyores que entraven aquest divendres al molt ben cuidat recinte del Festival de Santa Florentina. I admirant les instal·lacions del castell de Can Jalpí d’Arenys de Munt, comentaven: “És que un festival ha de ser un espai i un temps diferents de l’habitual, marcat pels llums i l’espai amable. Enhorabona, això és el que el diferencia d’un mer cicle de concerts”. “Sí –afegia un interlocutor–, però quina pena la deixadesa per part de l’Ajuntament del centenar de metres de l’accés, brossa i trossos d’arbres ressecs i la mal cuidada sorra del camí que aixeca un núvol de pols, una invitació per al foc”. “Però si els tenors són una meravella”, deia una senyora coneixedora del gènere líric. “Cert”, aprovava el seu marit, “encara que un repertori líric sense escarafalls ni personalismes, amb lluïments de soprano, mezzo, baríton i baix, i agradables duos, trios i quartets poc freqüents, són una ocasió singular”.
Em van semblar ben encertats aquests comentaris, i més encara quan van ser corroborats pel concert de la Gala d’estrelles. Un programa diferent, per escoltar a l’aire lliure, amb veus de qualitat i un repertori sensible i variat. Quatre veus, amb el suport del mestre Ricardo Estrada, que fa pocs dies va portar amb bon pols des del piano de Peralada la música de la nova òpera de García Demestres. Aquí hi havia –algunes– àries reconeixibles pel públic. Com quan un suau murmuri gairebé coral i instintiu va envoltar la frase Ol’ Man River que entonava amb el pes de l’experiència i musicalitat el baix Palatchi, que va fer un treball magnífic, coneixedor dels seus recursos, sabedor de l’experiència, ben assentat en la versió del Gremin de Txaikovski, en baix profund rus, o quan va sostenir el quartet del Vals de La Vídua Alegre del final.
No menys protagonisme va tenir el baríton Toni Marsol, de convincent gest teatral i realització vocal, molt encertat en les versions de Udite, udite o rustici de Donizetti, o en el trio de Cossi fan tutte que va tancar la primera part, amb un timbre rodó i autoritat. El van acompanyar per a l’ocasió la mezzo Olga Privalova, que va destacar, en una actuació general d’alt nivell, en el duo del Don Giovanni amb Marsol, en l’Havanera de Carmen, alhora que amb bon criteri els llums d’escena canviaven de colors, i en els dos Romanços de Txaikovski, en la seva llengua, delicats i sentits.
L’altra veu de l’esmentat trio mozartià que va tancar amb cohesió i èxit la primera part era la jove soprano Sara Blanch, d’excel·lents recursos tècnics que va lluir a La Reina de la Nit ,oa All I ask of you de Lloyd Weber, amb una formidable musicalitat ben condimentada amb un timbre fi i personalitat. Serien moltes les àries i detalls per esmentar en aquest concert que va complir bé el seu objectiu, ja que, suposo, els molts espectadors deuen haver sortit bé amb un somriure, bé taral·lejant alguna peça escoltada. És l’efecte “encantador” de la música, i l’objectiu d’aquestes activitats; treballar per agradar i que tots sortim una mica millor que quan vam entrar.
El baix Palatchi va fer un treball magnífic, coneixedor dels seus recursos, sabedor en l’experiència