“Almenys soc aquí”
Orlando Ortega, plata a Rio, persegueix el seu primer podi mundial en tanques
Quan li pregunten a Orlando Ortega, l’home acostuma a contestar:
–La plata olímpica a Rio no ens va canviar la vida.
Parla en plural perquè es refereix a ell mateix i també al seu fill, Orlandito Ortega (25), que és qui corre.
Orlando és el pare. El pare i l’entrenador.
Orlando Ortega, el pare, diu que la seva vida és la mateixa perquè tots dos continuen fent les mateixes coses. Comparteixen hores d’entrenament a les pistes de l’INEF, a Madrid. Reparteixen les nits entre l’apartament del pare, al barri de Moncloa, a deu minuts a peu de l’INEF, i la residència Blume, on el noi dina i dorm de dilluns a divendres. I es mantenen ambiciosos. Això, almenys, ho explica el fill, Orlandito, que atén la premsa a l’hotel de la delegació espanyola, al costat de la Torre de Londres: –Continuo sent molt ambiciós. Orlandito va començar a sentir-se ambiciós a l’Havana, que és d’on ve. Quan era un nen i vivia a la ciutat vella de l’Havana, pensava brillar en alguna cosa. Potser en la boxa i el taekwondo.
–Sí, m’agradava boxejar. Però l’atletisme tenia més presència a casa. Coses del pare. I de l’àvia. El pare havia estat atleta. Un especialista dels 400 m tanques de nivell nacional. I l’àvia, Cristina Echevarría, això ja era un altre nivell. Havia estat olímpica a Mèxic’68. Corria el relleu curt.
–Va arribar a pujar al podi als Jocs Panamericans –diu Orlandito.
Amb aquests antecedents, a Orlandito no li quedava cap altre remei. Se’n va anar directe a l’atletisme.
Va entrar en el grup del pare, que dirigia una escola de corredors de tanques a Cuba. El nen tenia dotze anys. El pare es va encarregar d’ell. Orlandito va progressar. Era alt i elàstic. I extraordinàriament tècnic. I ambiciós.
Hi havia importants referents al seu voltant. Entre ells, Dayron Robles.
–A Cuba, tots volíem ser com Robles –diu.
I amb raó. Robles va ser campió olímpic a Pequín 2008. Va arribar a tenir el rècord del món (12s87). Es barallava amb Liu Xiang. I amb Allen Johnson.
Després, Orlandito va entendre que l’Havana se li quedava petita. –Què li faltava allà? –Res –respon ell, molt diplomàtic. –I llavors...? –Un canvi d’aires. La situació es va tensar als Mundials de Moscou, el 2013. Orlandito se’n va anar de l’hotel i va aparèixer a Madrid.
–Ho tenia estudiat. Tenia estalvis, tot el que necessitava. Simplement me’n vaig anar.
Va aterrar a Guadalajara, i això té sentit. Per allà solen passar els atletes cubans. Gent com Lázaro Betancourt o Joan Lino. Iván Pedroso entrena allà la veneçolana Yulimar Rojas, favorita a l’or en el triple salt.
Se’l van rifar diversos clubs i va guanyar el València Ontinyent. El millor postor. Després, el gener del 2016, va arribar a Espanya Orlando, el pare, i tots dos es van reunir a Madrid. Van créixer junts. La plata de Rio li va concedir una beca de 48.000 euros. Orlandito pretenia progressar encara més en aquest hivern, però les coses li van sortir regular. Va competir minvat a l’Europeu en sala: amb prou feines va poder ser setè en els 60 m tanques.
I ha arribat a Londres amb cotó fluix, on arrenca la primera ronda dels 110 m tanques, avui. Amb prou feines té la novena marca de l’any (13s15). Un problema de primer grau als isquiotibials el va endarrerir.
–Però no he vingut a parlar de les meves molèsties. He vingut a divertir-me. Ara per ara soc aquí.
LA MATEIXA VIDA “El podi de Rio no ens ha fet canviar gens; continuem treballant”, diu el pare i entrenador
ÈXODE EL 2013 “Fa quatre anys vaig decidir deixar l’Havana; volia un canvi d’aires”, diu el corredor de tanques