Any I després del xec
El futbol entra en una altra dimensió: el PSG sotmet el Barça a còpia de milions i provoca un debat moral
La conversa següent és real. Un aficionat del Barça li envia un missatge a un vell amic donostiarra, seguidor de la Reial Societat:
–Ens roben Neymar, així que nosaltres us robem l’Iñigo (el central) –diu el primer–.
–Correcte. Futbol global. A tota velocitat cap al penya-segat. Quina merda –contesta el segon–.
–El futbol està canviant –afirma el culer, amb veu resignada–.
–Per a un club que cuida el planter com la Reial tot és cada vegada més difícil. Per qualsevol mitjania pagaran 40 milions quan a la Reial li costa 15 anys generar un jugador. En fi –es lamenta el basc–.
El seguidor del Barça s’adona que sintonitza amb el discurs del seu amic, i això és nou, perquè el club blaugrana sempre ha estat un gran. Què ha passat? Doncs que el PSG ha sotmès el Barça com si fos un modest. Li ha pres un crac, l’ha banyat en or i s’ha rigut d’ell a les xarxes socials. Alguna cosa està canviant.
Els qui l’any passat es duien les mans al cap quan coneixien el traspàs de Pogba per més de 100 milions d’euros ara no saben què fer amb elles. El més lògic seria dirigir-les cap al nas i pressionar-les com si fossin una pinça de penjar roba. 222 milions d’euros per un futbolista: on anirem a parar?
Existeix –i creix– un discurs moralista sobre això. Raonable. Però no tant en boca dels qui ara protesten més. Són entitats com el mateix Barça, desconcertat per la jugada. Alineades per història i mètode tradicional amb el Reial Madrid, el Bayern de Munic, el Juventus, el Manchester United... Són la vella guàrdia del futbol europeu, que veu amenaçat el seu estatus per un nou model financer que engrandeix fins a límits insospitats la capacitat de creixement de clubs fins ara secundaris. Parlem del PSG, però també hi ha el Manchester City i una col·lecció d’equips deformats de sobte com cossos de culturistes inflats per capital americà, rus, xinès i, sobretot, procedent de països rics en petroli i gas de l’Orient Mitjà, en especial qatarians i saudites.
És aquí on surt a la superfície aquesta contradicció. Els diners exòtics –el qatarià, per exemple– havien estat benvinguts, fins ara, també pel Barça, per mitjà de contractes de patrocini, així que renegar-ne ara perquè insuflen milions a l’engròs a l’enemic no resulta tan convincent com hauria. Desprendre’s d’aliances amb el mal no resulta tan fàcil. I deixa danys col·laterals. Revenges.
A més, el que per a uns és indecent, per a d’altres és moralment acceptat amb tota naturalitat. Aturem-nos a París, la ciutat escollida per Nasser al-Khelaifi, amo del PSG, president de Bein Sports (Al-Jazira) i una les cent fortunes del món, per muntar la seva joguina futbolística. La capital francesa, principal seu de la indústria dels productes de luxe (la dada té rellevància), fa temps que xucla diners qatarians. Hotels de cinc estrelles, edificis emblemàtics als Camps Elisis..., per no parlar dels rumors que van i venen sobre la possibilitat que l’Ajuntament accedeixi a vendre’ls fins i tot l’estadi del Parc dels Prínceps. Aquesta setmana, curiosament el mateix dia en què es feia efectiu mitjançant un xec l’abonament de la clàusula de rescissió de Neymar, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, i Alanar Khelaifi conversaven amigablement davant els mitjans. L’aliança geopolítica entre els dos països, tan llunyans en tot, ja fa temps que dura.
Està bé que Javier Tebas, falangista en la seva joventut, ataqui per immoral el fitxatge de Neymar. De fet, no li falta raó quan denuncia que suposa una competència deslleial perquè una cosa són els diners que genera la indústria del futbol i una altra de molt diferent que alguns estats (poc democràtics) siguin, a través de suposats patrocinis, la font principal d’ingressos d’alguns clubs, però la seva rebequeria té la musculatura d’un nadó. Fins i tot la UEFA, que amenaça de sancionar els clubs que se saltin el fair play financer, ho té difícil, ja que l’enginyeria econòmica permet mil i una sortides i perquè darrere del PSG hi ha, ara mateix, l’establishment francès. Castigar el Màlaga és fàcil. Castigar al PSG, doncs no tant.
El futbol ha canviat. Jugadors com Neymar són marques, arrosseguen seguicis que viuen d’ell com paràsits (els protagonistes de la sèrie Entourage semblen escolanets al costat dels toiss), deixen frivolitats a les xarxes socials, disposen d’exèrcits d’advocats amb l’aspecte de Don Draper i se’n van amb qui més paga (no hi ha problema) malgrat que diuen que segueixen el consell de Déu (va home, va!).
Tot està en venda. Des del jugador del planter de la Reial fins al crac del Barça. Al futbol sempre hi han manat els rics. El que passa és que ara en venen uns altres.