Habitació 222
La història és sabuda, però arribat el cas costa d’aplicar-se-la a un mateix. Senyor vell i ric s’encapritxa de noia jove i guapa. Li ofereix riqueses, una vida millor. La noia, d’entre els pretendents, el tria. Amb el pas del temps, el senyor vell i ric oblida com la va adquirir. Es diu fins a creure-s’ho que la noia jove i guapa està amb ell perquè és interessant, té valors, és elegant i refinat, per no parlar del clima i l’afecte de la gent del barri. Arriba el moment sublim en què el senyor vell i ric creu que la noia jove i guapa és amb ell per amor. Sense avisar, perquè hi ha una necessitat terrible d’amagar el preu de les coses i resulta sempre tan vulgar parlar de diners. La ceguesa del senyor vell i ric no és només seva. Concedim que fer-se un petó a l’escut de la samarreta i renovar cada deu mesos els vots de l’enllaç ajuden a la seva confusió. I de sobte també sense avisar, oh, ingrata tu, oh, infeliç de mi, l’estocada traïdora. La noia jove, guapa i presumptament enamorada s’escapa amb un altre de més jove o més ric. I llavors el vell senyor ric es lamenta a ritme de tango, fado o samba trista i entona l’habitual com em fas això?, a mi que t’ho vaig donar tot, que vaig preocupar-me que no et faltés mai res, que et portar-te amunt i avall, vaig fer necessitat dels teus capricis i vaig alletar el teu clan com si fos el meu. Com, tu, a mi, això? En fi, el que comença sent senyor Jagger aquí li presento la meva neta, acaba sent Molière, quan no client en hivernacle de Marlowe.
Com acostuma a passar, el principi sempre és la meitat de tot. Així que faci memòria, senyor vell i ric, i potser entengui per què n’hi ha un altre al llit de l’habitació 222. S’ha de reconèixer que sempre és difícil assimilar un abandonament quan la causa del final de la relació no és més que els diners, per molt que el que abandona ho disfressi de nous reptes i nous tatuatges. Hi ha un aspecte evident i dolorós, que és l’emocional. Tu l’estimaves, ell no tant. Tot va ser mentida? No, diguem que no va avisar que se li estava passant o que el seu amor era a la venda. Fet que, sí, comporta engany, farsa i potser covardia. Sé de què parlo: el meu brusc abandonament de la infantesa no va ser quan em vaig assabentar que els Reis eren els meus pares, sinó quan, agafat al dial d’una ràdio, Gaspart em calmava dient-me que Maradona no fitxaria mai pel Nàpols alhora que aquest ja estava demanant una calzone a Via Geppetto. En fi, l’estimes, et deixa, l’odies, el perdones i el faràs ambaixador del Barça. Però hi ha una cosa que potser ens diguem menys, perquè costa més d’acceptar a la nostra vanitat. I és el que ningú no marxaria del millor club del món. Ningú no deixaria la millor ciutat. Ningú no trairia la millor afició. Ningú no deixaria aquest clima, aquesta bondat, aquesta idiosincràsia... La pregunta, llavors, és: I si...?