La pluja que no para: ‘Purple rain’ reviu en format de luxe
Parla Matt Fink, membre de The Revolution, en la reedició del mític ‘Purple rain’
La temporada musical passada va ser tristament generosa en l’apartat luctuós, amb les significatives defuncions de David Bowie, Leonard Cohen i Prince en el capítol de principals. D’aquest últim comencen a brollar els primers pessics oficials de la ingent obra que es presumeix que va deixar gravada o en diferents estats d’elaboració: la luxosa reedició de Purple rain (Warner), una peça clau no només de la discografia princiana, sinó també del pop, ha permès treure a la llum noves mostres de la productivitat del músic de Minneapolis.
Publicat el 1984 –només dos anys després del llançament del
Thriller de Michael Jackson–, va ser una obra d’un èxit comercial estrepitós, amb 22 milions de còpies venudes, a què no va ser aliena la també bona acollida de la pel·lícula del mateix nom protagonitzada per ell. El disc contenia nou peces, i la majoria han acabat sent emblemes del gènere i del grup The Revolution, un gloriós quintet amb què després va publicar
Around the world in a day i Parade. Aquell àlbum va tornar a ser notícia molts anys després, concretament el 2014, quan Prince va avançar que treballava en la reedició de la llegendària obra amb motiu del trentè aniversari de la peça.
Lògicament la mort del cantant, l’abril de l’any passat, va trastocar el timing del llançament, que ja era dens, perquè el 2015 el músic havia compaginat aquella tasca de restauració amb la publicació dels seus dos últims discos inèdits. En qualsevol cas, amb retard o sense, l’espera ha valgut la pena en vista del resultat, que va aparèixer fa unes quantes setmanes. D’una banda, hi ha la remasterització dels nou talls originals (és a dir, Let’s go crazy, Purple rain, Take me with U, I would die for U, Darling Nikki i la no menys gloriosa When
cuinats pel mateix enginyer que els va gravar originalment. A aquest material s’ha d’afegir un segon disc compacte titulat From the vault & previously unreleased que conté onze composicions rescatades dels seus estudis de Paisley Park entre les quals hi ha petites joies, com la inèdita en estudi Electric intercourse ila ignífuga We can fuck, que amb el temps va derivar en el We can funk que va incloure al Graffiti bridge, del 1990.
En la versió que es pot qualificar de luxe també hi ha un tercer compacte amb cares B i mescles, així com un prolix devedé que recull un concert del març del 1985 a la ciutat de Syracuse, a l’estat de Nova York. La pel·lícula, a banda de ser un petit greatest hits del ja amazònic repertori que tenia entre mans, permet veure la tremenda potència i simbiosi que hi havia entre Prince Nelson i els músics que formaven The Revolution. D’aquells temps, d’aquell mític àlbum i també de la recent reunificació dels membres de la banda parla el teclista Matt Fink, director musical del combo i un dels dos membres, amb el bateria Bobby Z, des del primer dia fins a l’últim.
Fink, més conegut al mitjà i als crèdits com a Dr. Fink i reconeixible a l’escenari per la roba de facultatiu, recorda que va estar amb el geni de Minneapolis “des del començament de la seva carrera discogràfica, el 1978, durant dotze anys, i això era el que volia fer realment; vaig veure el meu somni fet realitat”. I això malgrat que, com diu el músic a l’altra banda del fil telefònic des de casa seva, a Minneapolis, “Prince era una persona amb qui de vegades podia arribar a ser cansat treballar. Era un paio molt, molt exigent, i el seu perfeccionisme no tenia límits. Per a alguns podia arribar a ser aclaparador, però per a mi el millor de treballar amb ell era el seu amor pel detall”.
L’elaboració de Purple rain ,de què ell personalment tria Darling Nikki com a tall favorit, va ser “com solia ser amb ell: tenia unes
idees al cap, unes línies més o menys clares i ens les tocava, perquè no hi havia mai notes, res escrit. Això obligava a una intuïció i una sintonia entre nosaltres realment brutal. Hi havia tant entusiasme en ell i el que ens proposava que, d’alguna manera, tots volíem aportar creativitat a la taula cada dia. Assajàvem hores i hores abans de començar a plasmar les seves idees volàtils però moltes vegades genials”.
Després de la dissolució de The Revolution, el 1996, els membres originals del grup (Mark Brown, Lisa Coleman, Wendy Melvoin, Bobby Z, a banda de Matt Fink) s’havien tornat a reunir per oferir un parell de concerts benèfics el 2003 i el 2012. “Prince no va semblar mai gaire decidit a reunificar la banda, perquè tenia els seus projectes de grup, i quan es va dir que el 2014 potser es faria alguna cosa coincidint amb els trenta anys de
Purple rain ell ja tenia en marxa el seu nou projecte amb 3rdeyegirl [el trio femení que el va acompanyar els seus últims anys de vida]. I va ser amb motiu de la celebració del primer aniversari de la mort del músic quan The Revolution va decidir tornar-se a llançar a la carretera: “Perquè estem molt a gust tocant junts ; ens va servir de teràpia al principi, i ara ens ho passem bé”. L’actual gira pels EUA la continuaran per Europa.
Toquen material que van gravar amb Prince, i també temes fins ara inèdits i que han vist la llum en aquest rellançament de Purple rain. Fink pensa que la idea de reviure la revolució és lògica i lloable: “Ens acostem a aquesta música amb respecte i com si fos un honor, per dir-ho així. I també cal tenir en compte que de bona part d’aquella música, com la majoria de Purple
rain, nosaltres en som coautors. A més a més, crec que el seu esperit és present en el que estem fent i que ens mira des d’allà a dalt. I segurament ens mira amb un somriure als llavis”.