Cacho se’n va sol a la recta de l’Estadi

Els migfondistes africans havien dominat les curses els últims anys. Fermín Cacho aspirava a la medalla, però molt poca gent el veia amb l’or. A més, els 1.500 metres van ser una prova lenta, amb molta estratègia, cosa que limitava les opcions del sorià. Amb tot, l’Estadi Olímpic va rugir quan l’atleta va deixar enrere tots els rivals a la recta d’arribada i, amb el triomf controlat, va aixecar els braços abans de la meta assaborint un instant únic en la cursa de la seva vida. Després, amb la bandera de Sòria que li havia donat la seva mare, va fer una volta a l’Estadi, la mateixa que havia recorregut uns minuts abans Lewis.

L’alegria va arribar també al Camp Nou, on la selecció de futbol va aconseguir la medalla d’or vencent contra Polònia (3-2) a la final. Espanya havia arribat a l’últim partit sense encaixar cap gol, però els polonesos van ser un rival molt poderós fins que Kiko va sentenciar al tram final. Un èxit que no s’ha repetit.

En gimnàstica rítmica, la protagonista va ser Carolina Pascual, una alacantina de 16 anys que es va penjar la plata, la vintena medalla de la delegació espanyola a un dia de la conclusió dels Jocs Olímpics. No seria l’última, perquè la selecció masculina de waterpolo es va assegurar almenys la plata guanyant per 6-4 els Estats Units en una de les semifinals. El seu rival seria Itàlia, en un dels partits més recordats de Barcelona’92.

Alhora, l’organització es preparava per a la cerimònia de cloenda, que deixava enrere dues setmanes apassionants de competició. Lluís Bassat, president de l’empresa que va organitzar la cerimònia, va reconèixer que hi havia nervis per concloure la cita amb un altre gran espectacle, com havia estat el d’una inauguració que continuava a la retina de tothom.