Dues reines i un Casanova a la ciutat dels canals
Judi Dench, Helen Mirren i Donald Sutherland presenten noves pel·lícules
Dues grans dames de la interpretació britànica, com són Judi Dench i Helen Mirren, van ser ahir les reines indiscutibles del festival de Venècia.
De fet, Judi Dench (82), que va guanyar l’Oscar per Shakespeare in love (1998), encarna a La reina Victoria y Abdul, presentada ahir a la Mostra, una reina que ha deixat la seva empremta indeleble en la història britànica: la reina Victòria.
El film, de Stephen Frears (76), es basa “més o menys”, com diu el director, en la història real de la trobada de la vella i poderosa monarca, que està a prop de la seva mort, amb un jove musulmà indi, Abdul, a qui, en contra de l’opinió de la cort, la monarca converteix en el seu conseller i amic. Frears, doncs, torna a la monarquia, encara que a un moment històric diferent de The Queen (2006). “Amb tanta monarquia, he d’estar molt malament. El cert és que la reina Victòria és un personatge molt més interessant del que ens han explicat els llibres d’història”, diu.
La reina Victoria y Abdul parla d’una reina Victòria al final del camí, lluny de la imatge del personatge adust i gris que es diu que va ser. És una dona gran, atrapada en la rutina de la cort, que l’ofega. Fins que troba en aquell jove, innocent i servicial Abdul, musulmà de religió, l’amic que no tenia i que estava desitjant. L’Abdul l’acompanya fins al final. Recitant a la reina, que s’aferra a la seva mà, unes línies de l’Alcorà, en una paradoxa d’aquestes que encanten a Frears. “He fet la pel·lícula que Trump no voldrà veure”, va continuar el director, que estava en un dels seus dies cínics.
Precisament l’altra gran dama de la jornada, reina indiscutible de la Mostra –les ovacions que la van saludar, igual que a Dench, en són la prova indiscutible–, va ser Helen Mirren (72), l’actriu que, no s’ha d’oblidar, va encarnar la reina Elisabet II a The Queen a les ordres de Frears, cosa que li va valer l’Oscar com a millor actriu.
En aquesta ocasió Mirren, amb Donald Sutherland (82), va presentar al festival –aquesta vegada sí, enquadrada a la secció competitiva– The leisure seeker, una road movie de la tercera edat a través de les interminables carreteres del sud dels Estats Units. El primer film en anglès de l’italià Paolo Virzi.
“És gran ser la reina, qualsevol reina, en una pel·lícula”, diu Mirren. “Acostumes a tenir poques línies de guió, i tot i això tots t’escolten i et miren i estan atents a les teves paraules. Sí; les reines són personatges agraïts”, va dir, fent broma, “però també hi ha altres papers que no són
Pels títols vistos fins al moment, podem dir que aquest és un dels millors certàmens venecians dels últims anys
reines, com el meu en aquest film de Virzi. Una dona que no és reina; bé, o no ho és més enllà del seu regne domèstic”.
No ens enganyem; no t’enganyis, Helen. El film de Virzi resulta una proposta emocionalment manipuladora, d’aquestes que més d’un no dubtarà a titllar de pornografia sentimental, típic culebrot de televisió (dolenta). Però, tot i això, acaba per guanyar-lo a un per la gran feina de Helen Mirren, indiscutible, juntament amb Sutherland, també emocionalment superior. Els dos veterans actors s’embarquen amb passió i honestedat en aquest viatge al final dels records que resulta The leisure seeker, en la seva autocaravana de tota la vida. Virzi s’ajusta al guió d’aquest tipus de pel·lícules d’una manera insultantment previsible. I deixa de banda mons, que s’intueixen atractius d’explorar, com el de les autocaravanes en moviment, o aquella visita a la casa de Hemingway a Cayo Largo, essencial per a la història. Això no deixa cap emoció ni cap record.
I parlant de records, tampoc no s’ha d’oblidar que Sutherland, al seu torn, allà pels anys setanta, va ser Casanova sota l’al·lucinada direcció de Fellini, un personatge fonamental de la mateixa història de Venècia, com també va ser protagonista de Novecento, de Bertolucci...
Podríem tirar del fil de la crònica del certamen italià d’avui per qualsevol dels caps que estan fortament lligats als títols més importants de la jornada: títols, en general, fent balanç del que un ha vist fins al moment, dels quals es parlarà després de la fi d’aquest festival, que assoleix aquests dies l’equador de la seva 74a edició: un dels millors certàmens venecians dels últims anys. I que, a hores d’ara, sembla que ja només podria entelar, a efectes pràctics i funcionals, una caiguda d’aigua en bloc com la que va arrasar els carrers del Lido el dia anterior. I ni tan sols així.
Però ara brilla el sol, i un frisa per veure la versió de Thriller, de Michael Jackson, en 3D restaurada per a l’ocasió –una de les grans curiositats del certamen– i camina encegat per la brillantor d’aquestes reines de la interpretació que són Mirren i Dench, actrius meravelloses d’una certa edat. Això fa pensar en un altre aspecte d’aquest festival, ja que el Lleó d’Or a tota una carrera ha recaigut, no ho oblidem, en dos octogenaris de Hollywood amb el seu encant intacte, Fonda i Redford.
Venècia també es definia ahir per l’edat provecta de les estrelles de la jornada. Tant Dench com Mirren, com el mateix Sutherland, estan instal·lats confortablement en el que anomenem eufemísticament la tercera edat i que no és res més que la vellesa. Venècia sí que és un festival per a vells.