Escissions històriques
Lluís Foix analitza els processos d’independència culminats amb èxit: “Noruega es va separar amistosament de Suècia el 1905 i Eslovàquia es va escindir definitivament de Txecoslovàquia el 1993 després de dues secessions el 1918 i el 1939. La comunitat internacional va acceptar aquestes particions perquè van ser conseqüència d’un pacte entre les parts i perquè no trencaven l’equilibri internacional ni perjudicaven els interessos de les potències del moment”.
La ruptura unilateral amb l’Estat es pretén iniciar aquesta setmana amb l’aprovació sense debat de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república i la llei del referèndum. Se saltarà la legalitat catalana, la constitucional espanyola i es farà sense l’aprovació de cap Estat del món.
Els processos de creació de nous estats a Europa es van produir al segle passat després de la Gran Guerra i es van materialitzar en la conferència de París del 1919. De les despulles dels imperis austrohongarès, alemany, otomà i tsarista es van restablir les repúbliques bàltiques i Polònia alhora que van néixer estats com Txecoslovàquia, Hongria, Bulgària, Romania i el que seria després el regne de Iugoslàvia, un conjunt de nacions format per sis repúbliques, cinc nacions, quatre cultures, tres llengües, dos alfabets i un Estat. Turquia va néixer com a Estat modern per iniciativa d’Atatürk com a conseqüència de la derrota en la guerra dels anomenats estats del centre liderats per l’Alemanya vençuda.
Es va aplicar el principi d’autodeterminació introduït pel president nordamericà Woodrow Wilson. Lenin havia equiparat l’imperi dels tsars amb la presó dels pobles però al cap de poc d’assolir el poder no va cedir ni un quilòmetre de les conquestes adquirides des dels temps d’Ivan el Terrible.
Cada nou Estat va ser objecte de tractats internacionals, de discussions interminables i de queixes sobre el traçat injust de les fronteres. Hongria va ser, possiblement, el país més perjudicat fins al punt que van quedar gairebé més magiars fora de les fronteres hongareses que a l’interior d’elles. Aquella divisió precipitada de les fronteres encara causa tensions avui.
El paper de la comunitat internacional és decisiu a l’hora de crear nous estats. El segon naixement de nous estats es va produir a partir del 1989 quan la Unió Soviètica es va descompondre i els vells pobles eslaus es van separar de Moscou. La comunitat internacional va intervenir molt poc, potser perquè l’enfonsament de l’imperi soviètic convenia als que van guanyar la guerra freda i també perquè tant Gorbatxov com Ieltsin van anar firmant decrets de secessió, segurament sense reparar en les conseqüències històriques dels seus actes.
Noruega es va separar amistosament de Suècia el 1905 i Eslovàquia es va escindir definitivament de Txecoslovàquia el 1993 després de dues secessions el 1918 i el 1939. La comunitat internacional va acceptar aquestes particions perquè van ser conseqüència d’un pacte entre les parts i perquè no trencaven l’equilibri internacional ni perjudicaven els interessos de les potències del moment. El cas d’Irlanda forma part d’un vell contenciós entre catòlics i protestants que va desembocar en la independència el 1922 després d’una guerra civil i un enfrontament obert amb els britànics que ha perdurat fins fa ben poc a les sis províncies de l’Ulster o Irlanda del Nord.
La novetat que planteja Catalunya és l’afany dels sobiranistes d’aconseguir la independència unilateralment sense un altre marc jurídic que el creat per la majoria heterogènia de Junts pel Sí i la CUP vulnerant fins i tot la llei catalana vigent.
Rajoy ha confiat tant en la llei com a únic instrument per frenar l’independentisme que s’ha oblidat de fer política, de bastir ponts i buscar formes per recuperar la confiança. Rajoy és home de mínims, de gestos puntuals i discrets, d’esforços calculats. El que passa en aquest cas és que els mínims de Rajoy han ensopegat amb els màxims de Puigdemont, la CUP i els moviments que donen suport al referèndum i la independència com l’ANC i Òmnium Cultural.
Penso que és massa tard per recuperar la racionalitat i evitar la ruptura unilateral que tants problemes portarà per a Catalunya i per a Espanya. Puigdemont està disposat a anar a la presó i possiblement molts altres independentistes, també.
Després es podrà dir que no feia falta anar tan lluny i que es podia haver evitat a temps. Recompondre les relacions no serà qüestió de dies o mesos sinó d’anys. Què passarà? No sé si algú ho sap, ni tan sols Rajoy o Puigdemont. Però una confrontació legal, política i econòmica deixarà molts lesionats pel camí. Un xoc entre els governs de Madrid i Barcelona no serà gratuït ni sense violència. Tant de bo m’equivoqui.
M’inquieta la seguretat que detecto en els dos bàndols. La certesa que la llei ho resoldrà tot i l’audàcia que es pot assolir l’objectiu al marge de la llei, amb la societat catalana dividida i sense aliats a Europa i al món. Una temeritat i una falta de respecte per la racionalitat de societats perplexes.
Les coses que no haurien de passar perquè el destí dels pobles se suposa que està en mans de persones responsables, de vegades passen i les seves conseqüències són inesperades o irreparables. Queden dies o setmanes per evitar el que en aquests moments sembla inevitable.
Se saltarà la legalitat catalana, la constitucional espanyola i es farà sense l’aprovació de cap Estat del món