Michelle Pfeiffer
ACTRIU
No tots els mites de la pantalla gran mantenen alhora una intensa activitat professional unida a un alt nivell d’exigència com aquesta actriu californiana (59) que broda el seu paper a la polèmica Mother! del director Darren Aronofsky.
A ningú no li agrada que l’esbronquin. A Darren Aronofsky, tampoc. Però després de la primera projecció de Mother! a Venècia, en què els aplaudiments van competir amb les xiulades, el director es va mostrar comprensiu: “Ho entenc”, va dir. “Tot i així, no crec que ningú s’hagi avorrit”. I això és del tot cert. “Aquesta pel·lícula és com un còctel fort, i entenc que hi hagi gent que no se l’empassi. És com una muntanya russa amb
loops complets, diverses vegades”, va afegir. I també és veritat. Venècia es va dividir ahir amb
Mother! (mare) com no ho havia fet fins al moment. Però tota l’animadversió va desaparèixer quan Aronofsky, acompanyat de Javier Bardem i Jennifer Lawrence, els protagonistes, juntament amb Michelle Pfeiffer, secundària de luxe (amb Ed Harris), es van instal·lar a la sala on va tenir lloc el col·loqui posterior. Allà van dominar els aplaudiments. Fins a arribar a ovació.
El somni de la raó produeix monstres, i els somnis d’Aronofsky han produït un malson com Mother!.
Un malson, cal afegir, tan càndid com ambiciós, tan evident com enfurismat. Tot alhora. On els grans temes –la intimitat, la religió, la família, el medi ambient, el que vulguem– circulen per una història tan dèbil narrativament com els malsons: per moments, tan poderosa com aquells mateixos malsons.
Comença com si fos una peça de cambra (o de casa encantada), allà on un matrimoni sense nom, Lawrence i Bardem, intenten portar, o això sembla, una vida tranquil·la. Bardem vol escriure, però no ho aconsegueix. Lawrence està lliurada a la reparació del casalot, que va ser arrasat per un incendi.
És una mansió plena de presagis que, a poc a poc, també es va omplint de gent. Cada vegada més, no se sap d’on surten. Com si allò fos la cabina dels Marx. Els primers: uns estranys personatges que encarnen amb solvència Ed Harris i Michelle Pfeiffer.
La cascada d’esdeveniments sense sentit es precipita, i s’acaba qualsevol tipus de subtilesa: s’instal·la el gran guinyol, amb moments plens de metàfores i possibles interpretacions, des que la casa és el món fins que tot és una al·legoria dels fans (que van córrer a demanar autògrafs així que va acabar la trobada).
“Buñuel –va dir Aronofsky–, amb El ángel exterminador, ha estat una gran influència. El guió va sorgir molt ràpid, en cinc dies, com una mena de reacció a l’estat actual del món. És difícil d’explicar. Sorgeix dels titulars de la premsa, del soroll dels smartphones, de saber que el que passa a Pequín ens afectarà aquí o a Nova York. Sorgeix de viure en aquest planeta, veure el que passa i no poder-hi fer res. De la ràbia i de l’angoixa. Surt de mi”, va dir.
Des de Cisne negro (2010), i fins i tot abans, des de Rèquiem per un
somni (2000), tan aplaudits en el seu moment, Aranofsky s’ha sentit temptat pel pou profund de l’inconscient, allà on resideixen els monstres. De la mateixa manera, ha buscat trobar esperança i fe, com va fer a La font de la vida (2006), també molt xiulada aleshores. És un director de tot o res, agosarat, que aposta fort. Un creador que busca, però que no sempre troba, i a Mother! el guanya l’ambició.
Javier Bardem compleix amb la seva comesa com a un marit atent, carregat de secrets. Però és Jennifer Lawrence, companya a la vida real d’Aronofsky, la que sosté el pes de l’al·lucinat drama que és Mother!, el film-xoc del certamen. El que fa l’amor.
Tot amor va ser, per la seva part, Jim Carrey ahir a Venècia, on va presentar Jim & Andy, sobre el rodatge de Man on the moon (1999), basada en la vida del còmic Andy Kaufman. Lluny de l’embogit comediant que ha estat, va parlar d’honestedat en la seva feina. I a la seva vida. I d’un desig: que alguna de les seves pel·lícules hagin estat més que un tipus fent ganyotes.
Carrey es va guanyar la gent, com se la va guanyar –malgrat que ja ho tenia fet d’abans– Michael Caine, la veu (i l’alè) que alimenta el documental My generation, sobre el Londres dels anys seixanta, quan Caine era l’heroi de la classe obrera britànica. “Soc favorable al Brexit”, va dir. “M’estimo més ser pobre, però amo del meu destí i que no em mani Luxemburg”. Ehem... Luxemburg? “Als seixanta, per nosaltres era només el nom d’una ràdio”, va dir, i es va quedar tan tranquil.
Michael Caine defensa el Brexit: “No vull que em mani Luxemburg”. Ehem... Luxemburg?