Bombolla a la vista?

Segons un estudi de la Universitat Pompeu Fabra elaborat per a Tecnocasa, el preu mitjà de l’habitatge de segona mà a Espanya va pujar un 8,2% en el primer semestre de l’any i va assolir els 1.811 euros per m2, i Barcelona, on ja es paguen de mitjana 2.754 euros per m2, és la ciutat on es produeix una alça més gran, del 12,7%.

Una persona que hagués invertit en una cartera representativa de l’Ibex 35 a principis d’octubre del 2007, just abans de la crisi financera, perdria en aquest moment un 40% del valor invertit (un 31% per la caiguda de les cotitzacions, i la resta per la inflació). A aquest hipotètic inversor li semblaria estrany que avui es debati si les borses mundials estan patint una bombolla i, per tant, de la possibilitat d’una sobtada correcció a la baixa.

Tanmateix, és justament d’això del que es parla arreu, amb la contraposició de declaracions alarmistes i tranquil·litzadores que són habituals en aquests casos. N’hi ha per a això i per a molt més, perquè si aquell inversor, en comptes de comprar valors de la borsa espanyola, ho hagués fet de la borsa americana (S&P 500) o de l’alemanya (DAX 50), ara la seva inversió tindria una capacitat de compra un terç més alta. Vist d’una altra manera: els preus de la borsa de Nova York han pujat un impressionant 82% en menys de cinc anys, de manera que la relació entre rendiment i preu (PER) està a 21, un 28% per sobre de la mitjana dels últims 50 anys.

Per a uns, aquesta situació no és encara preocupant, i recorden que el crac de l’any 2000 es va produir després de 13 anys de pujades i amb un PER a 30. En canvi, els pessimistes argumenten que la revalorització de les accions està molt

Si una cosa caracteritza una bombolla, és que els seus contemporanis són incapaços de reconeixe’n l’existència

relacionada amb el fet que el deute públic – la principal inversió alternativa - té un rendiment nul, però que aquesta situació canviarà tan aviat com les autoritats monetàries iniciïn la reducció de les monstruoses carteres que han acumulat des de l’any 2000: la pujada dels tipus d’interès és inevitable, i arrossegarà les borses a la baixa.

A l’inversor li arriben declaracions per a tots els gustos. Allan Greenspan, per exemple, argumenta que hi ha una bombolla al mercat de deute públic però no al d’accions, la qual cosa, atesa l’estreta relació entre l’un i l’altre, no deixa de ser paradoxal (com tampoc no deixa de serho que Greenspan, que no va fer res per aturar la que va donar lloc al crac del 2007, ara gosi pontificar sobre bombolles). Però el cas més curiós és, sens dubte, el de Donald Trump. Mentre va ser candidat, no es va cansar de repetir que la borsa estava artificialment inflada pel govern (a través de la presidenta de la FED), que l’explosió era inevitable i que només desitjava que això passés mentre Obama era encara president. Ara bé, d’ençà que ha ocupat la Casa Blanca, tampoc no s’ha cansat de celebrar cada nou rècord (el títol d’aquest article reprodueix un tuit seu de fa un mes) i a suggerir que la seva elecció constitueix la justificació de l’optimisme dels inversors (pocs dies després escrivia “Aquestes coses no passen perquè sí”).

Si una cosa caracteritza una bombolla és que els seus contemporanis són incapaços de posar-se d’acord sobre la seva existència i que són poquíssims els se’n retiren a temps.