Tres hipòtesis

Ara mateix, propaganda a part, les coses estan així. D’entrada, hi ha dues possibilitats òbvies: que el referèndum es faci o que no es faci. Si el Govern espanyol, gràcies a la Fiscalia i el TC, aconsegueix impedir-lo, caldrà veure quina reacció es produeix al carrer, així com l’abast i la persistència del moviment de protesta. En cas que les altes institucions de l’Estat imposin una mena de pax romana, amb càrrecs inhabilitats o empresonats, com ja reclama Albert Rivera, és evident que la qüestió, en comptes de resoldre’s, s’haurà podrit irreversiblement; i, en política, una ferida podrida sempre acaba infectant-ho tot. El sistema del 1978 quedarà molt tocat. Per clara que fos, la victòria de Mariano Rajoy i de l’statu quo espanyol seria inequívocament pírrica; de la mateixa manera, la derrota de l’independentisme seria èpica i permetria un nou començament.

Ara bé, enmig de les sancions i inhabilitacions imposades per l’Estat, no es pot descartar la possibilitat que les urnes apareguin el dia previst i que hi hagi una votació. Potser serà de costellada. Però si es fa, deixant de banda totes les qüestions de procediment (juntes, locals de votació, cens, meses, seguretat, etcètera), l’èxit o el fracàs del referèndum dependrà essencialment de la participació. Si és inferior a la del 9-N, és evident que l’aventura d’aquests dos anys serà percebuda com a estèril. Si després d’apostar-ho tot a una sola carta l’independentisme no aconsegueix portar a les urnes més gent de la que ja hi va anar l’any 2014 mostrarà alguna cosa més que els límits. Demostrarà impotència. Certament, la por hi haurà influït: les amenaces i els requeriments del fiscal general, del TC i del Govern central. Però la por és un ingredient que s’ha de tenir previst abans de començar l’aventura. A la revolució s’hi va guarit d’espants. Si aquesta hipòtesi del fiasco es complís, l’independentisme en sortiria tocat per haver imposat amb les forces massa justes una estratègia d’alt risc i de sort molt incerta a una Catalunya molt més plural del que es volia admetre.

Però si el referèndum, en circumstàncies d’extrema dificultat, aconseguís superar la participació del 9-N, seria una victòria indiscutible de l’independentisme. Una victòria que deixaria en fora de joc sobretot el PSC i tots els que (cal veure què faran finalment els comuns), sense afegir-se a les posicions immobilistes del PP i Cs, s’han oposat al referèndum. L’analista electoral Jaime Miquel parla de “quebequització”, un concepte que implicaria la pràctica catalanista del votant del no, el qual, tot i voler-se mantenir a Espanya, desobeiria de facto els partits que haurien combatut el referèndum.

La hipòtesi de l’èxit de participació faria factible la independència? Només en el cas que aquest èxit fos més que alt: estratosfèric (resultat que no es produirà). Ara bé, una alta participació en el referèndum segur que precipitaria una crisi de règim a Espanya. Sempre que Catalunya es mou de veritat, Espanya fa un capgirell històric.