Creixement sense progrés

Canviem de tema. Parlem de les coses. Per què uns països ho fan més bé que d’altres a l’hora de transformar el creixement econòmic en progrés social? Espanya ho fa comparativament malament. I si la comparació la fem per regions europees, Catalunya també en surt malparada.

Utilitzant 12 variables relacionades amb l’economia i les condicions de vida de la població, el Fòrum Econòmic Mundial ha elaborat un Índex de Desenvolupament Inclusiu (IDI12) per a 109 països del món l’any 2015. Aquells països que mantenen o milloren la posició en el rànquing de l’IDI respecte a la seva posició en el del PIB són considerats països virtuosos en la transformació del creixement en progrés social. Encara que es pot millorar (dos professors d’Economia de la Universitat de Vigo, Albino Prada i Patricio Sánchez, ho han fet), aquesta mena d’indicadors són d’extraordinària importància per identificar i afrontar alguns dels principals problemes a què s’enfronten les nostres societats. Per la seva banda, la UE elabora també un nou Índex de Progrés Social regional que mesura una cosa similar per a les regions europees. Ni Espanya, ni Catalunya en particular, en són exemples virtuosos. Aquest mal comportament és anterior a la crisi, però ha empitjorat amb els seus efectes. I el retorn del creixement i de l’ocupació, si bé són excel·lents notícies, no porten progrés social. Gran part de la nova ocupació és de “treballadors pobres”. I els salaris han perdut la connexió amb els beneficis.

Per què aquest mal comportament? Una primera resposta és que Espanya és un país poc sofisticat pel que fa a polítiques i institucions que treballen entre el creixement i el progrés. Així, per exemple, la flexiseguretat que apliquen altres països en les relacions laborals aquí té molt de flexibilitat però poc de seguretat.

Però, com ens mostra l’IDI, el problema de la pèrdua de connexió entre creixement i progrés social és més general. El creixement ha deixat de ser un bon indicador de desenvolupament inclusiu. Ho va ser en les dècades que van seguir la Segona Guerra Mundial en què l’economia de base industrial produïa llocs de treball estables i salaris dignes. Però aquest vincle es va començar a trencar a partir dels anys noranta. I la nova economia digital col·laborativa està accentuant aquesta desconnexió.

Serà possible tornar a restablir la connexió entre creixement i progrés? Com? En primer lloc, cal sofisticar el càlcul del PIB, alhora que s’incorporen nous indicadors de desenvolupament inclusiu al quadre de comandament de navegació de l’economia. Alguns països ja han començat a fer-ho. Un pas de gegant ha estat la decisió de la Reserva Federal nord-americana –de la mà del seu anterior president, Ben Bernanke, i de l’actual, Janet Yellen– d’utilitzar la taxa d’atur com un vector determinant de la política monetària.

Però més enllà de sofisticar els instruments de política macroeconòmica, la gestió de l’economia i la reflexió dels economistes han de recuperar l’encoratjament moral que ha animat al llarg de la història el millor pensament econòmic i que s’ha perdut.

Necessitem nou economistes que es comportin com a worldly philosophers, per utilitzar l’expressió que fa servir l’economista Robert Heilbroner en el seu celebrat llibre publicat el 1953: The worldy philosophers: the lives, times and ideas of the economic thinkers.

John Maynard Keynes va assenyalar en una ocasió que els economistes haurien de ser com els dentistes, professionals capaços d’enfrontar-se a problemes concrets i alleujar el dolor de la gent. Però Keynes mateix, enfrontat al món convuls dels anys vint i trenta del segle passat, va deixar de banda aquest dentistry approach per adoptar la visió d’un wordly philosopher: va elevar la seva mirada des de les petites coses per fixar-la en el funcionament del sistema capitalista com un tot. Al fer-ho va incorporar aquell encoratjament moral que la investigació econòmica i la política necessiten per orientarse cap al progrés social. Va aconseguir introduir un nou llenguatge econòmic necessari per analitzar el funcionament del capitalisme i enfrontar-se a les grans qüestions de l’economia política clàssica, com és la de la distribució. La seva visió global del sistema va ser capaç de proposar reformes i polítiques que van civilitzar el capitalisme sense control de finals del segle XIX i començaments del XX i reconciliar-lo amb el progrés social i la democràcia. Avui necessitem una cosa semblant.

Sense restaurar el vincle entre creixement i progrés no hi haurà estabilitat social i política en les nostres societats. Aquesta és, segons el meu parer, la mare de totes les batalles actuals que estem veient.

Sense restaurar el vincle entre creixement i progrés no hi haurà estabilitat social i política en les nostres societats