Dues dones
Dies enrere, dues persones fonamentals en la meva vida van fer anys (un fer per al qual no cal fer res). I no sols això, sinó que l’una i l’altra han arribat a sengles edats rodones. Ma filla Cesca n’ha fet vint. La meva amiga Anna, cinquanta. Jo, que compto gairebé els mateixos que l’amiga, veig els meus vint molt lluny: potser no en il·lusió, bé que les il·lusions van canviant, a mesura que envellim. Ho són en la qüestió de l’ànim, que sovint flaqueja. I del cos, que cada cop fa més la guitza. La mala llet va en augment. L’Anna, però, està prima, i té una força interior inexhaurible. Sovint aquell esperit seu sembla que tempti de rebentar-li les costures de la pell.
La vaig conèixer l’any 1996. De llavors ençà, jo he perdut molts cabells, però he guanyat en escepticisme. Ella, en canvi, sembla la mateixa jove de trenta anys que va arribar, com a professora de música, a l’institut dels Monjos, que llavors era una cosa tristíssima, com sorgida de la postguerra. L’Anna duia moltes cançons al cap, i jo hi duia molts poemes: ens havíem d’entendre per força. De seguida, la meva dona va quedar embarassada del nostre segon fill: una nena que ja va restar per sempre unida a la meva amiga, a qui vam fer padrina. “A vegades la vida és com un cant / que, sol, meravellosament s’afina”, com vaig escriure en el poema de celebració.
Sovint penso que ma filla, amb vint anys, comprèn molt bé els nusos que duem per dins del pit dos cinquantins com l’Anna i jo. Quan les veig xerrar animadament, concloc que, encara que jo arribés a comptar vuitanta hiverns, seria incapaç d’aprofundir les raons que elles dues esgrimeixen: ara faré una generalització arriscada, però diria que als homes sempre se’ns escaparà alguna cosa essencial de la intel·ligència (i del sentiment!) de les dones. Si hagués d’apuntar una sola qualitat de l’Anna, diria que és la generositat.
Durant una època, jo hi era i no hi era. No sabia gaire com havia de viure. I llavors l’Anna em clavava alguns mocs, i em recomanava que tingués una mica més de cura de l’amistat. Això també l’hi vaig agrair en el poema. I vaig dir-li, encara, el que segueix: “Si fossis arbre, es tenyirien d’or / les teves fulles, prô la teva escorça / seria prima i tendra com la pell, / i tan poc feta a presentar cuirassa / que el seu desig fóra el del cos que abraça / i el seu sentit del joc, el d’un cadell”.