Escena familiar
El mar transparentava el seu folre i els blaus entremesclaven els seus cossos: turquesa, cian i aiguamarina, una seqüència inabastable de la Mediterrània. Res de dolent no podia passar en aquella cala, agost amb el pit nu, el sol ennegrint les pells i fent mig tancar els ulls. Els banyistes gaudien de la bandera verda, oblidant igual que l’addicte irredempt els corrents més traïdors. Una parella gran –encara que atlètica– va començar a cridar-me amoïnada: “Aquell nen és seu?”. I van assenyalar cap a un matalàs que transportava un vailet de tres anys mar endins. El menut plorava desconsolat, ni tan sols era capaç de demanar ajuda. Després de socorre’l, li vam preguntar, primer en anglès, on era la seva família. “Allà”, va dir en espanyol, assenyalant amb el dit. A la platja, una tenda de campanya de Decathlon fosforescent i d’esquena al mar acollia l’escena d’una parella encaramel·lada. L’home que el va rescatar em va dir que amb prou feines es van sorprendre. Li van donar les gràcies com si allò els passés cada dia. I els que seguíem dins de l’aigua vam quedar amb angúnia. Ningú no havia trobat a faltar un nen de tres anys.
Al cap de dos dies vam tornar a la mateixa platja. Vam tornar a trobar el mateix nen. Vam veure el pare. I la vam veure a ella, prima i fina, amb unes mamelles de cinema, que amb prou feines volia mullar-se els cabells. No podíem deixar d’observar-los, fins que el pare va agafar fortament del braç el nen i li va parlar molt sever. Van recollir les tovalloles. La dona de les mamelles de cinema va acariciar la barbeta del vailet, ni tan sols un petó. Van tocar el dos i el van deixar amb una colla infantil. Sempre creus que algú vigila. Fins que el nano va esclatar en un plor sentit. S’havia clavat un cop. Cridava: “Mami, mami...!”. Una nena de vuit anys el consolava. Els vam preguntar on eren els pares: “El seu pare se n’ha anat amb la nòvia, diu que després torna. Els meus pares són al restaurant”. Pagaven el compte al xiringuito, i ignoraven que el pare d’aquell nen se n’hagués anat, que abans-d’ahir el corrent estigués a punt d’emportar-se’l i fins i tot em van comentar que no sabien com amonestar-lo.
No vaig poder deixar de pensar en aquella mare que havia de trobar a faltar la seva criatura mentre el pare en descomplia rigorosament la custòdia. Abandonar és també maltractar. Ni vaig poder deixar de pensar en aquells que desitgen un fill com si fos un gall dindi de Cascajares, sense consciència ni renúncies, massa aferrats als seus egos i els seus èxits.
Hi ha un debat de fons, que molesta pel seu pes moral: Tots aquells que decideixen ser pares i mares estan preparats per ser-ho? Als pares adoptius se’ls exigeixen requisits, exàmens psicològics i informes econòmics. Però, i a la resta? En aquesta resta incloc els maltractadors actius i passius.
Hi ha un debat de fons, que molesta pel seu pes moral: els que decideixen ser pares i mares estan preparats?