Un futur sense universitats públiques?

Tots ens hem plantejat en algun moment com preferim perdre un familiar: de manera sobtada o al final d’una llarga malaltia? La primera opció ens garanteix el mínim patiment. Però no ens permet d’acomiadar-nos. La segona opció, en canvi, ens permet d’acomiadar-nos. Quan arriba el final ens dol, però ja ens n’havíem fet a la idea. Això, ni més ni menys, és el que ens passa amb la universitat pública tal com la coneixem: la veiem extingir-se davant dels nostres nassos, però és tan quotidià que ja ho donem per irreversible.

El futur de la nostra societat depèn en bona mesura de com formem el nostre jovent. Ells constitueixen el nostre futur motor de canvi. S’ha de ser molt ingenu per pensar que el futur es construeix sense invertir en formació i investigació.

El problema és que el sistema d’universitats públiques a Catalunya està en perill d’extinció. D’entrada, per interpretar correctament el moment, és fonamental explicar que la universitat pública costa als catalans una mitjana de 190 euros anuals en forma d’inversió. Val la pena comparar aquestes xifres amb les d’altres països on el nivell de finançament públic és molt superior, per exemple els 525 euros d’Àustria, els 600 euros d’Irlanda o els 780 euros de Dinamarca.

En els darrers anys, la Universitat de Barcelona ha aconseguit situar-se entre les 150 o les 200 millors universitats del món. Ara bé, és important no deixar-se enlluernar per aquestes posicions de privilegi perquè la previsió és que, a manca de decisions importants, això empitjori ràpidament els propers anys. Si la societat catalana vol mantenir un sistema universitari que sigui referent en docència i recerca de qualitat, cal parar atenció a aspectes com el professorat i el finançament.

L’inici de la crisi econòmica el 2008 va suposar una reducció molt contundent de la despesa pública, que va obligar a abaratir el cost del professorat, mentre es dessagnava les universitats públiques de personal permanent per la reducció dràstica de la taxa de reposició. Ara, la mitjana d’edat del professorat de la UB és de gairebé seixanta anys i no tenim cap mena de possibilitat de desenvolupar estratègies pròpies de professorat.

El finançament, evidentment, és el pal de paller dels problemes. El sistema està clarament infrafinançat. Per exemple, el romanent de tresoreria del conjunt d’universitats —que té en compte el conjunt de fons líquids, els deures pendents de cobrar i les obligacions pendents, és a dir, que indica la futura viabilitat econòmica del sistema— és negatiu en 181 milions. Excepte les tres universitats que estan fora de la província de Barcelona, la resta fa més d’una dècada que tenen aquest romanent negatiu.

Per al conjunt d’universitats, els ingressos provinents de transferències corrents de la Generalitat de Catalunya representen poc més de la meitat de recursos. Tenim un sistema en què les famílies aporten ja una quarta part del total d’ingressos. Mantenir el nivell en aquestes circumstàncies és molt difícil, i, si de moment resistim, és per la tenacitat dels treballadors, tant del professorat com del personal administratiu de les universitats. Però aquest esforç no és suficient.

És ben coneguda la frase de l’exrector de la Universitat de Harvard Derek Curtis: “Si creu que l’educació és cara, provi amb la ignorància”. Però si ens ho mirem atenent no sols l’aspecte formatiu sinó també l’impacte global de les universitats, la interpretació de la situació resulta encara més dramàtica. És imprescindible la implicació de tota la societat catalana i, lògicament, de tota l’administració.

Nosaltres tenim molt clar quina universitat volem, però no tenim del tot clar que tothom vulgui remar en la mateixa direcció. I necessitaríem tenir una resposta: clara, sincera i ràpida. El futur del país passa per inversió i rejoveniment; tota la resta són romanços.

El sistema està infrafinançat i el romanent de tresoreria és negatiu en 181 milions