Tatua’t com el teu avi

Em vaig voler tatuar i vaig acabar amb una recepta de prozac entre les dents. El meu error va ser voler-me tatuar coses que m’importessin. Un amor, un club de futbol, una pàtria o la cara de la meva mare. En mitja hora vaig saber que res no m’importava gaire i que la meva vida era un abisme emocional. M’hauria conformat amb una frase, un lema, una llum per seguir en els meus moments de foscor. Vaig sospesar la possibilitat de tatuar-me el nom del meu fill, però després de vint anys un ja no té un fill, sinó un retrat de Dorian Gray a les set del matí acostant-se pel passadís. Feia temps que em rondava allò de tatuar-me, però em vaig decidir un dia que estava prenent un quinto amb Amat. Parlàvem de les nostres coses quan es va disculpar i se’n va anar a parlar amb un paio ben plantat al mig de la plaça. Es miraven als ulls mentre es deien coses que només ells entenien. Amat no havia fet servir mai aquell to, aquella gesticulació, amb mi. Una intimitat lleugera, especial, ofídica. Algú del meu darrere em va xiuxiuejar: és el seu tatuador. Em vaig morir d’enveja allà mateix. I això que des de petit em vaig criar en la idea que tatuar-se era de rotllo mariner, carcerari o idiota. Els tatuatges que havia vist eren lletjos, blaus, i el que es tatuava semblava que al cap d’un quart d’hora ja s’havia penedit del que s’havia tatuat. Això ve del meu aviastre. A l’avantbraç tenia tatuada la cara d’una dona i el cos d’una dona nua. Jo, de criatura, li preguntava qui era, i ell em deia que la meva àvia, però ni de conya era ella. Era la seva primera dona, de qui es va divorciar durant la república. El meu aviastre també tenia perdigons en una cuixa, no del bàndol nacional, sinó dels seus fills, que no eren ni comprensius ni republicans. En canvi, la dona nua podia ser la meva àvia. Per descomptat. De fet, podia ser l’àvia de qualsevol. Tenia la cara desfigurada amb puntes de cigarros en un intent del meu aviastre de congraciar-se amb la meva àvia. El cos no tenia cara –de res, David Lynch–. A l’estiu jo no podia treure la vista d’aquell tatuatge. Al meu psiquiatre, el senyor 50eurosensveiemdilluns, li encanta aquesta part de la meva infantesa. També vaig tenir un amic que, en teoria, era David Bowie època Aladdin Sane però que a tots ens semblava Florinda Chico en un mal dia i travessada per un llamp.

Pot ser que la meva vida no tingui res rellevant per tatuar-me o que jo sigui un ésser simple. Admeto aquesta possibilitat. Però també hi ha molts tatuatges de la gent que em semblen imbecil·litats. Ales a l’esquena, braçalets als canells, medallons, cavallets, dagues i focs fatus pel cos, una gangrena a les cames, una pústula al gluti que algun dia va ser un cor. Aranyes, dracs, muntanyes místiques. Prefereixo els acolorits als monocroms, però de vegades, encara que siguin lletjos o estúpids, els tatuatges semblen millors que els que els porten, malgrat que hi ha gent tatuada intel·ligent, guapa i sensible. Especialment els que són més forts que jo. En fi, la mateixa història de sempre; qualsevol cosa menys agafar un llibre.

També hi ha molts tatuatges de la gent que em semblen imbecil·litats