“Amb internet, Hitler hauria vençut”
Javier Marías presenta ‘Berta Isla’, una novel·la sobre l’espera
Javier Marías no és només un dels novel·listes espanyols més aplaudits; també una destacada veu de la consciència en defensa del lliure pensament davant la superficialitat del que és políticament correcte i el que anomena les “bajanades” de les xarxes socials. En la presentació de la seva última obra, Berta Isla (Alfaguara), l’escriptor madrileny va exercir els seus dos oficis amb el mateix entusiasme.
Des del lloc de la consciència crítica contra la banalitat imperant, Marías va afirmar que els actuals mitjans de comunicació massiva ens fan molt més susceptibles de ser manipulats. I va posar un exemple hipotètic: “Si només amb la ràdio, la premsa i un parell de pel·lícules Joseph Goebbels (cap de propaganda del Tercer Reich) va arribar tan lluny i va fer aliats a mitja Europa, inquieta pensar on hauria arribat si hagués disposat d’internet, telèfon mòbil, YouTube i tot això; amb aquests mitjans, els nazis haurien guanyat la guerra”.
És més –va afegir Marías mig de broma, mig de debò–, en aquest escenari de nacionalsocialisme disponible dotat de l’armament cibernètic, ara “el món sencer seria nazi”. “Bé –va matisar–, això si no ho és ja. Perquè, lamentablement, el món d’avui ha incorporat molts elements dels nazis”, va rematar. El narrador va adduir que l’alt grau d’exposició a la mentida propiciat pel web i les xarxes ve a operar en una societat “cada vegada més puritana i hipòcrita” que accepta mansament la imposició, des del poder, d’allò que Flaubert anomenava “idees rebudes”; és a dir, de llocs comuns i consignes dominants. Es tractaria que “la gent no pensi per si mateixa”. Això s’estaria aconseguint amb una certa facilitat gràcies a la “deliberada destrucció del sistema educatiu”, perpetrada “no només a Espanya, sinó a tots els països”.
El resultat d’un crim així, més enllà de les possibles inclinacions nazis de part del personal, és, segons el parer de Marías, una societat més superficial, formada per persones “amb menys substància i densitat” que la de fa uns quants decennis i en què, “com que tothom sap llegir i escriure, tothom creu que pot escriure una novel·la”. Això no passa en àrees creatives com el cinema o la música, ja que “no tothom pensa que pot dirigir una pel·lícula o fer una simfonia”.
Com a exponent d’aquesta legió d’escriptors espontanis, l’autor va assenyalar “els molts presentadors que últimament publiquen novel·les, de vegades diverses”. El fenomen el té “sorprès”. Perquè, per ell, confeccionar una novel·la és “una feina enormement difícil”. I perquè cada vegada que n’acaba una li sembla “un miracle” que no creu que pugui repetir.
Berta Isla no s’escapa d’aquella sensació postpart que Marías diu que experimenta sempre, fins i tot amb obres de l’èxit de Corazón tan blanco o Tu rostro mañana, de la qual, per cert, la publicada ahir recupera els personatges del professor Peter Wheeler i el seu deixeble i agent reclutador del MI6, Bertram Tupra.
Ja immers de ple en el seu paper d’autor en plena promoció del seu nou llibre, Marías va explicar que des de fa anys tenia ganes d’escriure una història sobre “aquelles persones que se’n van, que desapareixen i de vegades reapareixen, però de les quals altres vegades no se sap si continuen vives”, un tema que Marías reprèn després d’haver-lo tractat a Los enamoramientos. Però tan important o més que el personatge que desapareix –l’Ulisses que aquí és l’hispà britànic Tomás Nevinson– és el personatge de qui espera, la Penélope que és la jove madrilenya Berta Isla.
Una altra idea essencial a la novel·la és la de “com el fet d’haver nascut, per si mateix una benedicció, pot ser també una maledicció” perquè ens convertim en subjectes als quals d’altres –i en tot cas l’Estat– “observen” i poden voler captar per la seva “utilitat” per a l’acompliment d’una tasca no sempre desitjable. A Berta Isla l’home cobejat és el bilingüe Nevinson, que per als serveis secrets
“Com que tothom sap escriure, qualsevol es pensa que pot fer una novel·la”
de Sa Majestat és un caramelet pel seu domini d’idiomes i accents.
Per saber-ne més cal comprar i llegir el llibre. Ho va remarcar Marías alhora que es mostrava fart del poc pudor dels qui, en els seves ressenyes, revelen trames i finals. “Amb el cinema i les sèries sempre s’avisa dels espòilers: als llibres no els respecta ningú!”, va protestar.