“Autoficció és igual a falta d’imaginació”
Jordi Puntí publica el volum de relats ‘Això no és Amèrica'
Mentre arriba l’anunciada novel·la basada en Xavier Cugat, Jordi Puntí (Manlleu, 1967) lliura un llibre de relats, Això no és Amèrica (Empúries/Anagrama). El títol està inspirat en la cançó de David Bowie amb Pat Metheny, però també és una metàfora. “Si existeix el clixé que Amèrica representa el present, doncs això no és Amèrica, encara que, esclar, també és Amèrica”.
Un dels personatges diu que no li agrada escriure per encàrrec, i, tot i això, molts dels relats són encàrrecs publicats en diverssos llocs. “Sí –diu Puntí–, però dels 16 o 17 relats que tenia, he seleccionat aquests nou perquè formin un llibre, és a dir, que tinguin una unitat d’estil i les històries tinguin un recorregut narratiu
Un dels elements que dona unitat és la crítica a l’autoficció. “Crec –diu l’autor– que n’hi ha un excés, ja que, per mi, l’autoficció revela una manca de recursos de l’escriptor. Són autors que no troben res més interessant per explicar que ells mateixos. I es creuen que el que els passa a ells ha d’interessar per força al lector”.
La literatura del jo coincideix amb el culte a la pròpia imatge, que ha convertit les aplicacions digitals en un immens catàleg d’egos. És un tret generacional? Jordi Puntí creu que no. “Jo soc de la mateixa generació i ja en altres èpoques s’ha donat aquest fenomen. Més aviat crec que està vinculat a una epifania del narcisisme i, en el fons, a una falta d’imaginació. El meu relat Paciència és, en part, una paròdia d’aquestes actituds. La literatura és un artifici i l’escriptor ha de tenir paciència per fer un exercici de transposició literària i cuidar el llenguatge. Paciència per a l’exploració artística”.
Potser el millor relat del llibre és la història d’un català a Las Vegas; és inventat? “Tots els relats –sosté Puntí- són inventats. Jo no he estat mai a Las Vegas. Sí que he estat tres vegades a Atlantic City, que és molt més decadent. També hi ha al relat un referent més proper, La vida amarga, de Pla. M’agrada la descripció del català que va pel món sense deixar de ser mai català. Em diverteix i m’inquieta això del català que quan és a altres països i sent parlar a algú el seu idioma de seguida s’hi ajunta i troben un conegut comú a Mataró o a Esparreguera”.
En aquest relat s’inscriu l’expressió valenciana que defineix la persona que al casino, amb la seva mera presència, posa fi a les ratxes de sort dels clients. Puntí somriu. "Sí. Cremaor. La paraula me la va donar Ferran Torrent. I és curiós que els nord-americans utilitzin, per al mateix, un terme als antípodes: cooler, el que refreda”.
Als relats hi ha paròdia i autoparòdia, sexe, memòria, humor, crueltat, i molta, molta música. Depeche Mode, Ultravox, Japan, Orange Juice, Marvin Gaye i fins i tot d’ABBA, Burt Bacharach i Barry Gibb. L’autor diu que no se’n va adonar fins que va tenir el llibre acabat. “La música ajuda a crear una atmosfera o subratllar una escena. És com la banda sonora d’un relat. Per exemple, un personatge està escoltant una cançó de The Cure, un dels seus temes més foscos, i aquesta música defineix la seva reacció”.
El narrador diu que hi ha dues classes d’escriptors, els que cacen i els que pesquen, la faula de l’eriçó i la guineu. Quina classe d’autor és ell? “Sens dubte, dels que cacen –respon de seguida–, encara que també pesco. El millor és una combinació dels dos”.
Puntí és un viatger, amb
L’autor es defineix com aquells escriptors que surten a caçar, no els que pesquen
estades de dos o tres mesos, encara que ara està en una etapa més sedentària a Barcelona. Quina importància dona als llocs en els quals transcorren les seves històries? “Abans –respon– els donava molta importància. A Animals
tristos intentava que el lloc fora neutre, que pogués ser qualsevol indret del món, però ara m’agrada escriure sobre Barcelona, els llocs que conec i després, quan passo per davant d’ells, m’arriba com un ressò de les meves ficcions.