La metàfora visual
Com a pròleg d’una sessió transcendental al Parlament com la d’avui, el Govern de la Generalitat ha emès el que es considera el primer espot de la campanya del referèndum, però sense dir-ho. Per la seva aparent simplicitat, un pla breu d’una bifurcació viària vista des del punt de vista de la frontalitat del tren, alguns mitjans s’han referit a aquest espot com una metàfora visual. Ho és en tant que planteja un concepte ambigu: el del moviment de la màquina que avança davant dues direccions possibles que només s’intueixen, com una road movie lenta, en què les possibilitats queden obertes i els camins a emprendre encara són inconcrets, com una promesa.
El més interessant de la seqüència és justament aquesta brevetat, i no em refereixo únicament a la durada temporal, sinó a la seva simplificació retòrica. L’ús d’una sola imatge amb un fort poder d’evocació es correspon amb la utilització que els cineastes han fet sempre d’aquestes composicions visuals, que tenen la capacitat de fer ressonar en l’espectador algunes imatges del passat i comprendre el seu possible sentit. Gran part dels sistemes de representació del cinema es basen en aquesta complicitat entre autor i espectador davant d’escenes que ens diuen moltes coses de manera simple i indirecta. I és per aquesta simplicitat dialògica que aquests motius visuals acostumen a quedar inserits en la memòria positiva de l’espectador, que els reconeix amb intel·ligència. Aquestes imatges silencioses són capaces de dir coses diverses, i totes es fabriquen al cap del que ho veu, que en gaudeix perquè sent que participa en la construcció del seu sentit.
Si entenem aquest espot com a símptoma, podem dir que la campanya pel referèndum es presenta com una oportunitat comunicativa singular, qui sap si com a resultat de les seves pròpies dificultats. A diferència d’altres conteses electorals, en aquesta campanya no es tractarà de cridar més que l’altre, sinó d’obrir espais de convenciment basats en fórmules obertes que podrien evitar les insistències típiques de la propaganda. No sé si aquest ús de la metàfora visual tindrà continuïtat en altres espots per animar al vot, però no hi ha cap dubte que en resultaria una opció interessant: l’ús d’imatges silencioses i suggeridores com una manera de combinar el dubte amb la determinació. Com una manera de convidar a un projecte que no està prèviament decidit ni cartografiat. Imatges obertes per a una proposta que també ho ha de ser.
D’altra banda, cal tenir en compte que els motius visuals tenen la seva pròpia història iconogràfica, i per això podem dir que no són mai unívocs ni reduccionistes. El punt de vista del tren i de la bifurcació de les vies no té el mateix significat, a hores d’ara, que si s’hagués triat el punt de vista del cotxe en una carretera amb dues possibles direccions. En això els creadors de l’espot l’han encertat: després de veure els últims episodis de Twin Peaks, es millor deixar les carreteres nocturnes en pau.
La campanya pel referèndum és una oportunitat comunicativa singular