Sense marge d’error
El setembre sembla l’abril, com si el Barça s’ho jugués tot en els pròxims partits
Creix la preocupació al voltant de l’estat de salut del FC Barcelona, no tant pel seu present, malgrat que també, com pels dubtes que suscita el seu futur, basats en fets reals i també en l’acostumada inclinació a la catàstrofe de l’entorn. El vot de censura impulsat per l’etern agitador Agustí Benedito, una extravagància sense recorregut quan es va plantejar, ha guanyat cos propulsat per la gestió deficient d’un estiu que suposadament ho havia de redreçar tot. La llista d’errors és àmplia: la poca anticipació de la junta en la fugida de Neymar, un jugador extraordinari però amb el principi de lleialtat atrofiat; la caòtica planificació esportiva, amb moments cabdals com el no fitxatge de Seri; la indescriptible incapacitat de fer caixa amb l’excedent de la plantilla; la confirmació que un organigrama sobredimensionat, a més de dificultar els consensos, afavoreix les batalles intestines... El desafiament del primer equip, liderat per Ernesto Valverde, és fer oblidar la ressaca estival armant un conjunt que enganxi un Camp Nou necessitat d’esperança. “Futbol és futbol”, va dir Boskov, en una sentència en què cap tot, fins i tot que la temporada que molts intueixen fosca acabi de la millor manera.
La directiva
L’absència d’una persona forta tant a la junta com a la secretaria tècnica ha repartit la responsabilitat de tot el que ha passat, fins al punt que, com que hi ha tanta gent per assenyalar, el més lògic a partir d’ara serà simplificar i mirar cap a Bartomeu quan les coses es torcin. Figures com la de Javier Faus i Andoni Zubizarreta exercien de tallafocs, ja fos per la seva seguretat i el seu convenciment davant els mitjans (Faus), ja fos per la certesa que la seva parcel·la era intocable (Zubi). Avui no existeix aquell para-xocs. El vicepresident més visible és més hàbil a l’hora d’alimentar polèmiques que de desactivarles, i Robert Fernández va ser rebaixat en les seves funcions quan no hi havia motius aparents. La maniobra va animar executius i directius limítrofs a jugar a ser secretaris tècnics, una invitació al desordre. Ara el president està sol davant el perill, no té ningú que pugui sacrificar per escudar-se (malgrat que ho farà els propers dies), de manera que el setembre sembla l’abril, com si els pròxims resultats ja fossin decisius per calibrar la credibilitat del nou projecte.
Els jugadors
El vestidor tampoc no ha sortit ben parat de l’estiu, una estació destinada al descans i no a l’exhibició de draps bruts o a la preservació de secrets que han compromès el club. La plantilla no està en una situació d’avantatge com en altres temps. El crèdit va minvant, i el seu excés de poder ha passat de ser justificat a canvi de títols a ser posat en dubte. Esportivament, el relleu generacional ha de ser afrontat amb valentia. La vella guàrdia té recorregut, però no pot ser espremuda com a únic argument. La repassada del Madrid a la Supercopa va ser massa evident. És l’hora de
SENSE XARXA Bartomeu anunciarà nous canvis al club després d’un estiu defectuós, però ja no té paracaigudes
Messi, Suárez, Piqué i companyia, però també d’Umtiti, Sergi Roberto i, per descomptat, Dembélé, Paulinho i Semedo.
EL VESTIDOR Valverde serà clau perquè la vella guàrdia no podrà sostenir el projecte sense l’ajuda dels nous
Ernesto Valverde
La calma que transmet Valverde és una benedicció. L’entrenador apareix com l’hostessa de vol amb mirada serena que fa desaparèixer la por en moments de turbulències. Hi ha la certesa que el nou entrenador actuarà de remei contra la crispació, desatenent el soroll, centrat en la seva feina de trobar la tecla per tornar a l’equip un sentit col·lectiu que ha anat perdent. Aquesta mateixa suavitat de caràcter té una part dolenta. Se sap que Valverde volia més reforços (que Robert digués que faltaven un o dos fitxatges a cinc dies de tancar el mercat no va ser casual) i que finalment no els tindrà, senyal que el club no ha tingut por de decebre’l, ni tan sols el seu primer any.
L’oposició
No és cap bestiesa pensar que en aquests moments hi ha més de 16.000 socis del Barça contraris al govern de Bartomeu (els necessaris per validar la moció), però és més difícil creure que aquests abonats descontents vegin a Benedito com l’aglutinador idoni per conduir aquest malestar. Els pròxims partits al Camp Nou prendran el pols a l’estat d’ànim culer, primer contra l’Espanyol i després amb el Juventus, una pedra de toc infal·lible per saber com de fiable és el nou Barça.