Harakiri a l’F-1
El divorci a la vista entre McLaren i Honda suposarà una vergonya per a l’honor del fabricant nipó en el seu fracassat retorn al ‘circ’
Si a tota ofensa o acte de deshonor en el codi samurai li segueix un sacrifici capital per expiar una taca en l’honor, a Honda Motor Company ja haurien d’anar esmolant les catanes. En sentit figurat, esclar. Perquè Honda té els dies comptats com a soci de McLaren, com a subministrador de motors des del 2015, i qui sap si també a l’F-1, en la seva etapa més funesta en 27 anys al gran circ. La dada és aclaparadora: en aquests tres campionats, els dos bòlids propulsats per Honda han tingut 33 abandonaments per avaria en 86 curses; gairebé una de cada quatre vegades no han acabat per trencament mecànic, majoritàriament relatiu al motor. Davant d’aquest panorama, Fernando Alonso i McLaren han dit prou.
Entre bastidors a Monza, el cap de setmana passat, es va accelerar la ruptura de l’escuderia de Woking amb el fabricant nipó –relació que finalitza el 2021–, i alhora va prendre forma el contracte, a partir del 2018, de McLaren amb Renault (una societat inèdita en les 52 temporades dels anglesos a l’F-1). Aquest anunci estaria a punt d’arribar –aquesta mateixa setmana–, segons els diferents actors d’aquest sainet.
Entre ells, qui comença a entonar el cant del cigne és Yusuke Hasegawa, cap d’Honda F1. “Encara estic provant d’arribar a un bon rendiment per convèncer McLaren, però no estic segur que sigui suficient”, va dir Hasegawa, tossut amb la seva comesa, més per qüestió de fe i honor que per realisme. “Honda mai no renunciarà a continuar aquesta col·laboració”. És a dir, que quedi clar, segons el mandatari japonès, que qui llança la tovallola és McLaren en aquest divorci exprés que pretenen accelerar la mateixa FIA i Liberty Media, els nous gestors de l’F-1. Si fos per Honda, els seus enginyers ho estarien intentant fins a l’últim segon. És una qüestió d’honor intrínsec a la idiosincràsia nipona, força tacat durant aquests tres anys de reassociació amb McLaren. Unes segones núpcies que van prometre ser tan fructíferes com la fecunda societat de l’època de Prost i Senna (1988-1992), en què van caçar quatre títols de pilots i quatre de constructors.
L’últim intent d’Honda per convèncer McLaren és un pla d’evolució agressiu que va iniciar a Àustria amb la introducció de l’anomenada especificació 3 del motor. “Vam veure alguns guanys de rendiment amb cada actualització”, defensa Hasegawa, que té dipositades totes les esperances a Singapur, el 17 de setembre. Potser massa tard.
A McLaren han exhaurit la paciència. I la pressió d’Alonso perquè canviïn de motor com a condició sine qua non per continuar-hi el 2018 pesa molt. Tant el pilot com els mecànics i enginyers de Woking han acabat desesperats pels pobres resultats, per la falta d’evolució, de fiabilitat i de potència dels propulsors. Però també per la manera de treballar ineficient dels japonesos. “Honda només ha de fer una cosa: integrar-se en la cultura de l’F-1”, els va aconsellar un mandatari de McLaren. “Aquí has de trobar solucions com més aviat millor”, els recomanava Éric Boullier, cap esportiu de l’equip. A McLaren no comprenen l’escassa capacitat d’improvisació, de rapidesa i agilitat dels japonesos, esclaus dels seus mètodes procedimentals. Vet aquí el gran problema que altres pilots d’Honda s’han trobat treballant amb els japonesos, com ara Marc Márquez i Dani Pedrosa a MotoGP, o Joan Barreda al Dakar i als raids.
“És complicat treballar amb ells; els costa d’entrar-hi. Tenen una mentalitat molt quadriculada, per voler validar les seves xifres, per no sortir del guió. Per exemple, vaig haver de batallar perquè ells es basen en el banc de proves i jo els deia: ‘No! Me la bufa el banc de proves! Vull provar la moto sobre el terreny’”, explicava Barreda. “És difícil saber si t’estan comprenent o no perquè sempre assenteixen; quan t’escolten, quan dius una cosa negativa de la moto o alguna de positiva”, recordava Pedrosa. “Ara els dic: ‘A veure què has apuntat!’. Perquè del que els expliques al que han entès pot haver-hi un món”, deia Márquez. Una incomprensió similar sentien els mecànics anglesos de McLaren.
Per a Honda, si s’acaba consumant el divorci de McLaren i l’adeu a l’F-1 serà un fracàs de dimensions bíbliques. Una vergonya i un ridícul davant dels seus competidors: haver fallat en l’aparador més gran de la més alta tecnologia en l’automoció. Un insult per al 8è productor mundial d’automòbils, prou motiu per desprestigiar-se i que les vendes caiguin en picat. Continuar a l’F-1 com a subministrador de motors de Toro Rosso (com pretén la FIA, perquè no marxin els nipons) podria ser, més que una sortida digna o una segona oportunitat, la llosa de la tomba d’Honda.
SORTIDA DIGNA O SENTÈNCIA La FIA i Liberty Media volen que Honda continuï a l’F-1 com a subministrador de motors de Toro Rosso
MÈTODES IRRECONCILIABLES
Els anglesos han acabat farts de la ineficàcia i la falta de pragmatisme i d’improvisació dels japonesos