La Vanguardia (Català)

“Tots aquests que diuen que la vellesa és fantàstica menteixen”

Tinc 77 anys. Soc barceloní. Estic casat amb l’Emi des de fa 53 anys, tenim dos fills i cinc nets. Sempre he estat pintor, però no he suportat mai les taques de pintura a la pell. Jo em sento profundame­nt català, però en política molta gent m’ha decebut.

- IMA SANCHÍS

Si parlem del més important, hem de parlar de la meva dona.

...

Ella és superposit­iva, amb una energia fabulosa..., i jo no soc exactament així. Sense vendre mai cap quadre, perquè no en sap ni els preus, m’ha ajudat moltíssim, parla de la meva obra com si jo fos Miquel Àngel.

Quina sort que té!

Moltíssima. Si hi ha quelcom que cal destacar, això és l’únic: ella.

I això que quan la va conèixer va fugir.

Era massa jove. La vaig conèixer un diumenge ennuvolat a la platja. Ella anava amb les seves amigues i jo amb els meus que tenien deu anys més que jo, cosa que m’ha causat molts disgustos.

Per què?

Del meu grup del Golf del Prat, uns 12 o 14, soc l’únic viu. Quan l’Emi va saber que jo tenia 19 anys, també va tenir un disgust perquè ella en tenia 22. Jo me’n vaig anar a París, però ens vam cartejar, i quan vaig tornar li vaig trucar, i fins ara.

Quin és el secret?

No ficar-se en la vida de l’altre.

Creu en el destí?

No hi he pensat mai. Però crec que t’has de traçar un esbós de la teva vida i anar perfeccion­ant-lo. Jo he tingut algunes coses molt clares.

Per exemple?

No pots arribar a vell pobre, perquè hi arribes amb moltes xacres i si estàs arruïnat... I això no vol dir dur un gran tren de vida. A més, ja no tens desitjos.

S’ha alliberat de la part material.

La vellesa no és més que una renúncia modulada. Vas deixant de fer coses i les despeses baixen. Jo vaig haver de mantenir els meus pares els últims deu anys de la seva vida. Per mi no representa­va cap problema, però per ells era incòmode. El meu pare era un home orgullós.

Té alguna cosa bona la vellesa?

No. Tots aquests que diuen que la vellesa és fantàstica menteixen. Perds independèn­cia, energia, il·lusió. Per mi el més trist és la vellesa, no la mort. La mort et soluciona moltes coses.

Segons com es miri, totes.

...La vellesa t’ho complica tot. Quan la gent de la meva edat es reuneix només parlen de malalties. Esclar que quan ho fan els meus fills, que freguen la cinquanten­a, només parlen de sèries de televisió. No sé què és pitjor.

Què l’ha sorprès?

El segle XX. D’anar amb tartana a trepitjar la Lluna, i en el món de l’art, de l’impression­isme a tota la merda que es fa ara. No m’agrada que em diguin artista, jo soc un pintor.

Ho entenc.

Abans artista i pintor eren gairebé sinònims. Ara parles d’art i ho fas de cinquanta mil coses, però no de la pintura. Queden pocs pintors; és com les faixes, han desaparegu­t.

Ha hagut de lluitar per ser reconegut?

Són coses que arriben sense que te n’adonis, però jo sempre he estat molt actiu, he tingut molta vida social, una cosa inevitable si vols vendre la teva pintura. I jo la vull vendre.

Té sentit.

El pintor que no ven té una gran frustració, la història ens n’ha deixat quantitat de casos. El pintor que no té esperit comercial està condemnat al fracàs.

Com a exemples tenim Picasso i Dalí.

Mestres de l’autopromoc­ió. Avui dia el fet d’exposar en galeries no té gaire sentit perquè la gent no hi va, però les subhastes internacio­nals funcionen millor que mai.

Una elit culta?

Gent amb moltíssims diners que han de demostrar que en tenen. Un client meu qatarià va comprar un Francis Bacon sense saber qui era.

El titllen de pintor comercial. Li sap greu?

Gens. Jo pinto per guanyar-me la vida, no ho faig per millorar el món. És el que sé fer i és el que faig. És senzill. Però a Catalunya ens costa parlar bé dels altres. El que més he patit en la pròpia pell ha estat l’enveja, i és terrorífic­a.

Continuem amb les coses importants...

Poder desenvolup­ar la meva feina en llibertat, no estar lligat a un marxant. Ho vaig estar una temporada i no va voler penjar uns quadres de nus femenins perquè estaven massa espaterrad­es. Això et condiciona.

Què més?

Més que tenir sort, es tracta de no tenir desgràcia. La sort la pots aprofitar o no, però la desgràcia et cau a sobre.

Amics?

Complicat i difícil, per això l’amistat es trenca quan les coses et van malament. Jo mateix m’he retirat de persones que veia i estimava moltíssim, polítics que han acabat robant, però què els pots dir: “Què va passar amb allò?”.

És un dilema.

Si realment hagués sentit una profunda amistat per ells, els hauria donat suport tot i saber que són uns lladregots, oi?... Als amics se’ls estima amb els seus defectes.

Hi ha una cosa que no diu, però de la qual en té en abundància: sentit de l’humor.

Sense humor no es pot viure, el que passa és que tinc un humor una mica negre. La meva dona sempre em diu: “Res de bromes, que no t’entenen”. Jo m’he hagut d’arrossegar pels camps de golf.

I per què?

D’on vol que tregui els clients?, de la Mina?... Però he arribat a estimar molta gent. Però per sentit de l’humor, els anglesos: l’últim reducte, la seva educació, la seva ironia, l’elegància...

 ?? LLIBERT TEIXIDÓ ??
LLIBERT TEIXIDÓ

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain