Crisi d’Estat
El Govern va firmar ahir la convocatòria del referèndum de l’1-O al final d’un ple caòtic. Al Parlament es va produir un intens frec a frec reglamentari entre els partits de l’oposició i la majoria independentista, que va imposar l’aprovació de la llei que proclama la sobirania catalana i regula la celebració del referèndum d’independència. Un total de 72 diputats hi van votar a favor, 11 es van abstenir i els 52 restants van mostrar el seu rebuig absentant-se de l’hemicicle.
ABANS de sotmetre’s el projecte de llei a discussió, pel procediment d’urgència modificat en data recent per la majoria parlamentària independentista, el secretari general del Parlament, Xavier Muro, i el lletrat major, Antoni Bayona, van advertir la presidenta de la Cambra que la tramitació de les denominades lleis de “desconnexió” (llei del Referèndum i llei de transitorietat jurídica) topa amb sentències recents del Tribunal Constitucional. La presidenta no va voler procedir a la lectura pública d’aquest escrit, malgrat la petició de l’oposició.
Tensa, confusa i convulsa, la sessió parlamentària va ser un reflex clar de la divisió política i social que suscita l’aventura que han decidit emprendre els partits de programa independentista (PDECat, ERC i CUP), formacions que van aconseguir sumar la majoria absoluta dels escons en les eleccions del setembre del 2015, gràcies als premis territorials de la vella llei electoral vigent, sense superar la prova plebiscitària a la qual ells mateixos havien decidit sotmetre’s. L’independentisme té 72 diputats al Parlament de Catalunya, però es va quedar per sota del 50% en vots. Es va prometre una independència low
cost i no es va aconseguir superar el plebiscit. En lloc d’admetre aquesta realitat, els líders de la coalició Junts pel Sí, recelosos els uns dels altres –si Artur Mas no admetia que el plebiscit no s’havia superat, tampoc no podia fer-ho Oriol Junqueras–, van optar per la fuga cap endavant, quedant en mans de la CUP, que amb només deu diputats i 337.000 vots, passava a controlar l’agenda política catalana. Aquest és l’origen més immediat de la situació actual. Aquesta és una de les claus del lamentable espectacle d’ahir al Parlament.
La fragmentació política del país ha tornat a quedar de manifest. No es pot imposar un programa de ruptura sense una inequívoca majoria social. (I en el cas de posseir una inequívoca majoria social, els procediments tampoc no podrien ser els que es van adoptar ahir). No es pot sortir a l’abordatge de la Constitució d’un Estat membre de la Unió Europea amb una societat partida en dos. No es pot imposar l’aprovació d’una llei que a la pràctica cancel·la l’Estatut, sense gairebé marge per a la deliberació i l’esmena. Si un nou Estatut demana una majoria de dos terços per a la seva aprovació, la seva cancel·lació no es pot adoptar per majoria simple, mitjançant un tràmit exprés. No es pot tractar els partits de l’oposició amb el menyspreu que caracteritza algunes de les democràcies precàries de l’antic glacis soviètic. No es pot aplicar la llei de l’embut en un Parlament de l’Europa democràtica. Minvats els seus drets davant la deliberació més important des de la reobertura del Parlament el 1980, els diputats de l’oposició van recórrer a l’obstruccionisme. Quina altra cosa podien fer? La institucionalitat catalana va quedar ahir greument ferida. La presidenta Carme Forcadell va demostrar que no estava a l’altura dels esdeveniments. Convocada la votació, els diputats de Ciutadans, PSC i Partit Popular van abandonar l’hemicicle.
El Consell de Ministres es reunirà avui per interposar un recurs d’inconstitucionalitat. Amb tota probabilitat, el Tribunal Constitucional declararà nul·la la votació del Parlament abans que conclogui la setmana. El Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que l’acompanya ja han anunciat que desobeiran el Tribunal Constitucional –així ho confirmava el president Carles Puigdemont en una entrevista publicada a La Vanguardia diumenge passat– i els propers dies intentaran engegar els dispositius logístics necessaris perquè el referèndum es pugui dur a terme el pròxim 1 d’octubre.
En l’espera de posteriors decisions del Consell de Ministres i del Tribunal Constitucional, el Tribunal de Comptes es disposa a exigir una fiança de cinc milions d’euros a l’expresident Artur Mas, a tres exconsellers i a set alts càrrecs de la Generalitat pels costos econòmics de la consulta del 9 de novembre del 2014, al seu dia declarada inconstitucional. L’ampliació de responsabilitats als alts funcionaris es pot llegir com un clar avís als qui en els propers dies i setmanes incorrin en desobediència. En aquest context tindrà lloc dilluns vinent la celebració de l’Onze de Setembre. En aquest context, també, la societat catalana continua de dol pels atemptats del terrorisme islàmic a Barcelona i Cambrils, dels quals encara no fa un mes. Estem davant una situació molt delicada.
Estem davant una greu crisi d’Estat. En temps pretèrits, un segle enrere, vuitanta anys enrere, estaríem probablement sota estat d’excepció. El 6 d’octubre del 1934, fa vuitanta-tres anys, quan el president Lluís Companys va sortir al balcó de la Generalitat per proclamar “l’Estat català dins la República federal espanyola”, el Govern de la República va proclamar l’estat de guerra. Companys no va efectuar una proclama estrictament independentista, ja que anunciava un Estat català dins de la República federal espanyola, aleshores inexistent, en un context d’alta tensió per l’auge del feixisme a Europa. Companys i gairebé tot el seu govern van acabar a la presó. Afortunadament, aquells temps van quedar enrere. Vivim avui en una societat més oberta, protegida per la malla de la Unió Europea. En aquest sentit serà molt important conèixer els propers dies el criteri de la Comissió Europea sobre els esdeveniments d’aquesta setmana a Catalunya.
Els fets del Parlament espatllen greument la institucionalitat catalana. I la institucionalitat –pulcritud, respecte a les normes i procediments, respecte a la minoria, amor per les formes– és fonamental. Institucionalitat és poder. Aquesta va ser una de les grans lliçons de Josep Tarradellas ara fa quaranta anys. Catalunya no s’aproxima a la dictadura. Catalunya es troba en un tràngol polític molt complicat, del qual dependrà l’evolució política de tot Espanya. Hi ha un gran enuig i descontentament en la societat. Hi ha un fort desig d’autogovern, que l’independentisme no ha aconseguit transformar en una majoria absoluta de sufragis. Els esdeveniments d’ahir malmeten la institucionalitat catalana, deixen a la intempèrie la meitat de la societat, debiliten la causa de Catalunya en els debats públics, entelen la imatge del país a Europa i debiliten el mateix independentisme. Aquest no és el camí.