Meandres

PER sessions parlamentàries tenses, les de la Cambra dels Comuns, on el capità Wedgwood Benn va patir una cosa semblant a un atac d’apoplexia el 1920 durant un discurs de Winston Churchill, un atac que li va fer dir a aquest diputat conservador: “Honorable i gallard amic meu, no hauria de desenvolupar més indignació de la que pot suportar”. A segons quin debat parlamentari cal anar-hi amb un calmant en una butxaca i un bon discurs a l’altra. Ahir, a la Cambra catalana hi va faltar calma i nivell. Fins i tot la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, va mostrar veritable imperícia davant el filibusterisme de l’oposició, que es va sentir ofegada, si bé almenys va aconseguir que es poguessin presentar esmenes a la llei del Referèndum. Certament, el ple es va celebrar amb l’informe contrari dels lletrats de la Cambra i del Consell de Garanties Estatutàries sobre el text a debat. Fins i tot el procediment d’urgència per abordar-la canviant l’ordre del dia no resulta una fórmula homologable en un assumpte d’aquesta entitat. La sessió d’ahir no donarà certeses a la majoria sobiranista, ni la carregarà de raons.

És possible que fos un dia històric, sobretot perquè és excepcional que un govern se salti la legalitat, al·ludint a una intangible legitimitat. Quan un Executiu desobeeix fa història, però no es pot qualificar d’història democràtica. Votar és democràcia, tant com respectar l’Estat de dret.

El Parlament és el resultat de la Constitució i de l’Estatut. En cap cas la UE, que és el nostre marc general de convivència, no entendrà un procediment equivocat, al marge del marc legal. Els objectius d’una majoria parlamentària que només representa el 48% dels vots dels ciutadans no poden imposar el salt al buit. Mentre hi ha vida democràtica, hi ha esperança de diàleg. Però ahir molts van perdre la fe en la política.