Lliçons orwel·lianes

Francesc-Marc Álvaro reflexiona sobre l’equidistància i la neutralitat en el debat polític: “Retinguem la lliçó d’Orwell: fer autocrítica i criticar també els que sentim ideològicament propers. Prendre partit no pot ser el mateix que menysprear els fets. Què pensaria l’il·lustre reporter d’aquell director d’un diari de Madrid que li va etzibar a un alt càrrec de la Generalitat, fa mesos, que ‘més important que la veritat és la unitat d’Espanya’?”.

La paraula equidistància s’ha posat últimament sobre la taula, amb referència a la principal notícia que ens ocupa. M’ha sorprès. Perquè no conec ningú que es dediqui a comentar la política en els mitjans de comunicació –de Barcelona i de Madrid– que no tingui opinió feta d’una hipotètica independència de Catalunya i de la celebració del referèndum sobre aquesta qüestió. Repeteixo: tots els que escrivim en diaris i/o parlem a la ràdio i la televisió tenim una posició sobre això, totes (les més informades i les que ho són menys) legítimes, per descomptat. Llavors, on són els equidistants? Crec que tenim un problema amb la paraula triada. L’equidistància no serveix per analitzar aquest cas. Podem dir exactament el mateix de la paraula neutralitat, tret de si l’apliquem als comentaristes estrangers que ens miren. On són els neutrals en els mitjans catalans i espanyols? No pot haver-n’hi, estem massa a prop de tot el que està en joc. Tots hem pres partit, també els que asseguren que no ho han fet. Desconfieu de suposats àngels amb banderes blanques d’imparcialitat.

A la meva manera de veureho, el rellevant davant aquest conflicte (davant qualsevol conflicte que ens concerneix i ens interpel·la directament) és saber gestionar la relació entre els fets i les conviccions pròpies. Si permetem que les segones s’imposin sempre i de manera mecànica als primers, lliscarem inexorablement cap al sectarisme i la nostra anàlisi es convertirà en una cosa propera a la propaganda. Com superar aquest repte? Com abordar-lo en situacions tan polaritzades com l’actual? En realitat, estem parlant del lloc que concedim a la veritat i al matís en el nostre discurs. Més ben dit: de quanta veritat estem disposats a incorporar a les nostres paraules.

Timothy Garton Ash, al seu monumental llibre Libertad de palabra, escriu que “de vegades aclarir-li al lector el punt de vista propi, allò que caldria denominar parcialitat transparent, pot ser més honrat que una imparcialitat fingida”. Per il·lustrar aquesta actitud, el professor i periodista britànic cita el cas d’Homenatge a Catalunya ,de George Orwell, que qualifica com “una de les millors obres de periodisme polític modern”. Recordeu que el cèlebre autor de 1984 va combatre a la nostra Guerra Civil al costat dels militants del POUM, formació d’esquerres minoritària i antisoviètica el líder de la qual, Andreu Nin, va ser assassinat per ordre de Moscou. Orwell va prendre partit clarament, però va provar de no ser sectari, cosa molt difícil en aquell context. Per això –com recull Garton Ash– va escriure això en el seu gran reportatge sobre el nostre país: “Per si no ho he dit abans en algun lloc del llibre, ho diré ara: desconfiïn de la meva parcialitat, dels meus errors de fet i de la distorsió inevitablement provocada per haver vist només un angle dels esdeveniments”.

Retinguem la lliçó d’Orwell: fer autocrítica i criticar també els que sentim ideològicament propers. Prendre partit no pot ser el mateix que menysprear els fets. Què pensaria l’il·lustre reporter d’aquell director d’un diari de Madrid que li va etzibar a un alt càrrec de la Generalitat, fa mesos, que “més important que la veritat és la unitat d’Espanya”? Tranquils. Procuraré no caure en allò que estic criticant. Per ser honest –que no equidistant– he d’afegir que Orwell tampoc no entendria que algun opinant independentista sigui capaç de justificar tot el que fan Puigdemont i Junqueras, sense posar en relleu allò que grinyola. I encara entendria menys el to agressiu, destructiu i descaradament mentider de molts textos periodístics que parlen de Catalunya i del sobiranisme des de Madrid. Prendre partit –ens ho han ensenyat Orwell i d’altres com el gran Indro Montanelli– no té res a veure amb ser un creient.

Fins aquí el meu article podria semblar terriblement ingenu. Encara em falta una mica de cinisme per fingir que em resigno a ser com els que m’indignen. No, tots no som iguals en aquesta professió. Que cadascú respongui pel que ha dit i pel que ha callat. I pel que ha inventat, si és el cas. I obrim el paraigua, que la bilis abunda. Vegem el positiu d’aquesta etapa greu: és estimulant exercir el comentari polític en aquests moments, sense amagar la parcial visió de cadascú, sense desdenyar la complexa realitat i sense deixar-se vèncer per la provocació incendiària. L’aire crema i al risc habitual de l’ofici cal afegir-hi altres perills. Però ens paguen per mullar-nos, també quan les coses es compliquen. No em queixaré, ni tan sols dels insults que apareixen en la versió digital de La Vanguardia.

Els que llegiu ja sabeu que aquest cronista és favorable a la independència de Catalunya. En aquest mitjà, hi escrivim gent de sensibilitats variades. En la majoria de diaris d’Espanya, en canvi, només hi ha una visió. Aquests dies de setembre ens posaran a prova, a tots. Passi el que passi, les nostres paraules quedaran com a modest i prosaic testimoni per a aquells que vinguin després. Per això prendre partit no s’ha de confondre mai amb prendre el públic per imbècil.

Orwell va prendre partit clarament, però va provar de no ser sectari, cosa molt difícil en aquell context