Javier Bardem
L’intèrpret espanyol (48) va presentar ahir a Venècia Loving Pablo, la pel·lícula de Fernando León en què dona vida al narco Pablo Escobar, component un personatge terrorífic, repulsiu i arrogant que espanta fins i tot Penélope Cruz.
A ‘Loving Pablo’ l’actor encarna Pablo Escobar com un animal pesant i ferotge
Pablo Escobar va ser el promotor del narcotràfic en massa. Gairebé el va inventar ell. Als anys vuitanta i noranta va assetjar tot un país: Colòmbia. O dos, si hi comptem els Estats Units. Assassí, torturador, manipulador i, tanmateix, estimat pels qui l’envoltaven. Gairebé adorat. Això el fa un personatge ric i complex alhora. Un seductor. Tant, que els darrers anys sembla que vivim una inflació de la presència de Pablo Escobar en el cinema i la televisió, fins al punt que embafa una mica.
Després de la sèrie Narcos ,de Netflix, ara es presenta a Venècia Loving Pablo, amb Javier Bardem com a protagonista. Dirigit per Fernando León de Aranoa, el film no forma part de la secció competitiva, per la qual cosa no sortirà d’aquí amb cap Lleó d’Or. Però el treball de Bardem encarnant Pablo Escobar, desfigurat, gras, greixós, pesant, violent i cruel en certs moments, en d’altres pare de família afectuós i atent, és de premi. Potser d’Oscar i tot.
Falta molt, per això, però el cert és que la interpretació de Bardem va més enllà de la semblança física, que és sorprenent. Això seu és una possessió. Què té Escobar que sigui tan atraient? “M’interessa entendre’l”, explica l’actor.
“Diuen que Pablo Escobar era un pare amorós i, tanmateix, va crear horror entre altres pares i mares com ell. Per mi és un enigma que va més enllà de la moral i l’ètica. L’actor no jutja els seus personatges; si no, no hi hauria clàssics com Ricard III”.
Durant anys a Bardem li van arribar propostes per encarnar Pablo Escobar (potser fins i tot de Netflix mateix). Però les va rebutjar. Fins que, com a productor, va crear el Pablo Escobar que volia, el que ahir es va presentar a la Mostra. “Les propostes que m’arribaven eren buides d’aquesta complexitat que intueixo en el personatge, contradictori i amb un color especial. Escobar, com Hitler, no va caure de l’espai. Tegirs nia una família i uns pares. Però una cosa bruta el porta a ser el monstre en què es va convertir. Crec que l’art, el cinema, el teatre, la literatura, ha de mostrar la manera com un ésser humà com Escobar es converteix en un monstre”.
Loving Pablo gira al voltant de l’idil·li criminal que van mantenir durant anys Pablo Escobar (Bardem), el gran senyor del narcotràfic, i la periodista Virginia Vallejo, en mans de Penélope Cruz, dona de l’actor. El film es basa en el llibre Amando a Pablo, odiando a Escobar, de Vallejo mateixa, i dona una visió del personatge més intima. Loving Pablo descriu, des de dins, des de la intimitat de la parella, els anys de plom de la guerra bruta d’Escobar contra els Estats Units, l’Estat colombià i, després, les guerres amb altres càrtels de la droga a Colòmbia.
Ha estat rodada en anglès, per necessitats de producció, però el castellà és present en l’anglès que parla Bardem, un dels seus cops de mestre, que sembla pur colombià. Carregant la seva expressió de girs i de manierismes d’aquell país, fins al punt que et fa oblidar la llengua en què està rodat. En un anglès neutre, elegant, vocalitzat, com a la BBC, seria insuportable.
“Durant anys vam intentar rodar el film en espanyol, però per arribar a cert pressupost ens vam veure obligats a rodar en anglès. D’això tots som responsables, especialment aquells països on es doblen les pel·lícules. Però també és veritat, com diu León de Aranoa, que més enllà de l’idioma hi ha l’emoció”, diu l’actor.
Per preservar aquesta emoció sense perdre el color local, van prendre una decisió difícil, però que evidentment funciona. Preservar, especialment per part de Javier Bardem, l’accent i el to –la música– del colombià. Fins i tot la gestualitat pròpia de l’idioma. I farcir el resultat d’expressions, i frases propis de l’espanyol de Colòmbia. El resultat és un spanglish singular, però que manté la tensió dramàtica.
Per León de Aranoa “és difícil, com a cineasta, sostreure’s a l’atractiu de Pablo Escobar per tots els seus excessos, desproporció i violència”, diu el director per la repetida presència del narco en la ficció. Escobar va canviar la història criminal per sempre. Va inventar, a més, una figura tan mortífera i menyspreable com el sicari i va practicar el rentat de capital a gran escala. “Com a artistes no sentim que ens deixem res al tin- ter”, continua dient León de Aranoa.
Per Penélope Cruz, “conviure amb el monstre en què es va convertir Bardem durant el rodatge va resultar complicat. Comptava els dies perquè s’acabés el rodatge”, va dir de broma l’actriu. “La gent s’estima fins i tot el monstre”, destaca Cruz, que va preparar el personatge de Virginia Vallejo, l’amant d’Escobar, amb gravacions televisives de la periodista. “La meva opinió sobre ella no importa; el que volia és entendre el que li passava pel cap. El cinema no canvia el món, però ajuda a comprendre”.
El film té alguna cosa del realis- me màgic amb un deix de tragèdia. Des de les comunes de Medellín fins al palau a la selva, presenta el món d’Escobar, incloent-hi el zoo que va muntar a la seva mansió. De fet, Bardem explica que va entendre el seu paper a partir d’un d’aquells hipopòtams que tenia Escobar, i que tants problemes han causat després, quan s’han escapat de la seva presó i han passat a circular lliures per la selva.
“Escobar és un gran personatge per interpretar però no una persona per conviure-hi. Us asseguro que cada nit, quan acabava el rodatge, el deixava al plató”. Més que la transformació física, que és important, Bardem ha buscat l’essència del personatge, i la troba en l’alt sentit del respecte que tenia, en la necessitat de ser respectat. Escobar era un home voluminós, enganxat a terra. El pes físic és imponent per entendre com exerceix el poder i exigeix respecte. “Per entendre-ho, per entendre una persona així, vaig buscar una cosa que em donés la clau de la seva personalitat. També era un home d’una gran energia, però de reacció lenta, per moments passiu, i tot i això capaç de les atrocitats més grans. Llavors vaig pensar en un hipopòtam, com els que tenia al seu zoo particular. L’hipopòtam, sí. Sembla un animal tranquil però és ferotge. Llavors vaig recrear, per a Escobar, el ritme d’un hipopòtam: aquell animal que, a l’aigua, s’enfonsa en la seva pròpia merda. Fins als ulls”.
L’Escobar de Bardem, més que la simple semblança física, busca les paradoxes que s’amaguen en
un home tant o més estimat que odiat. “Volia entendre’l i, alhora, cridar l’atenció sobre una cosa evident: que l’amor a aquell personatge acaba portant a la mort o a la destrucció. És important reconèixer-ho. Perquè Mèxic avui està com estava Colòmbia fa anys, pitjor i tot. Cal reconèixer-ho i denunciar-ho”.
Loving Pablo és una història desesperada, que parla d’atracció per l’abisme i fascinació pel poder, i també del terror que va viure Colòmbia en l’època d’Escobar, un dels moments més violents en la història universal de la infàmia.
Bardem té un Oscar com a actor de repartiment per No és país per
a vells (2007), dels Coen, i va estar a punt de guanyar-ne un altre –va ser nominat– per Quan cau la nit (2000), un film en què va encarnar un altre personatge real: el poeta cubà Reinaldo Arenas. Ara s’ha convertit en Pablo Escobar, en el qual s’ajunta la maldat d’aquell assassí sense nom que li va valer l’Oscar i el gruix humà d’Arenas, i el resultat és una aposta arriscada. De vegades al caire de l’abisme (que és la caricatura). D’altres, la majoria, aconseguida amb una humanitat impressionant. D’Oscar.
El film de León de Aranoa mostra com un ésser humà com Escobar es converteix en un monstre