Fracàs escènic
El naufragi de Carme Forcadell va decebre els qui s’esperaven una sessió solemne La duresa de Soraya Sáenz de Santamaría és auguri d’una reacció contundent del Govern espanyol
Vist des de Madrid: un fracàs escènic del Parlament de Catalunya. La retransmissió en directe va donar munició, abundant munició, als partidaris de la mà dura amb l’independentisme català. Podríem dir que Carme Forcadell, persona amb dots per a l’agitació assembleària, però amb evidents limitacions per presidir una cambra parlamentària, va treballar ahir objectivament a favor dels seus adversaris.
Forcadell va naufragar en la conducció del debat. Semblava que no s’adonés que ocupava el centre de l’escena en una de les jornades de més voltatge polític de la història del país. És curiós: una persona assedegada de moments històrics veu passar la Història de prop i no la saluda amb deferència. L’antitarradellisme va triomfar ahir al Parlament.
Fa quaranta anys Josep Tarradellas va donar una gran lliçó sobre la importància de les formes en política. Amb la mitologia de la Generalitat republicana a sobre i amb quatre competències de la Diputació de Barcelona, l’ancià dirigent acabat d’arribar de l’exili a SaintMartin-le-Beau es va convertir en el gran estabilitzador de la política espanyola entre el 1977 i el 1980. L’esquerra catalana va començar a perdre la iniciativa amb la tornada pactada de Tarradellas. A canvi d’aquella funció estabilitzadora, els antics camises blaves de la UCD van acceptar la restauració de la Generalitat, en la maniobra de més audàcia de tota la transició. Els constructors del relat oficialista ho van reduir anys després a una partida de pòquer. A Espanya tot és sempre una partida de cartes. Envit va, envit ve. Es van quedar amb l’anècdota i no van fer atenció a la substància: dins de la maleta de Tarradellas hi anava la nació catalana. Quaranta anys després del cafè per a
tothom, més del 40% de la nació catalana es proclama independentista i un 30% addicional simpatitza d’alguna manera amb la idea del referèndum. Crisi d’Estat.
Tarradellas va fer classes de litúrgia als catalans. La Generalitat provisional emetia una brillantor molt especial. Era la promesa d’una nova política democràtica oberta a les classes mitjanes que havien conviscut silenciosament amb el franquisme i que no volien tornar al catalanisme passant per la taquilla de les esquerres. Tarradellas va posar els fonaments del moderantisme a l’interior del qual va governar Jordi Pujol durant 23 anys. Un corrent iconoclàstic està escombrant tot això a Catalunya, apel·lant a la gent de baix i a la lluita contra les velles elits. Forcadell va entrar al Parlament el 2015 a cavall d’aquest corrent. Ada Colau va fer el mateix a l’Ajuntament de Barcelona aquell mateix any.
A Forcadell se li va escapar de les mans una sessió molt difícil i va haver de ser auxiliada per Marta Rovira, d’ERC, promesa d’una futura política d’ordre, modulada per l’expectant Oriol Junqueras. L’oposició va practicar el filibusterisme i va exagerar la seva actuació per accentuar la sensació de desgavell. Quin marge li quedava després de la reforma exprés del reglament parlamentari? Aprovar una llei que a la pràctica cancel·la l’Estatut i que obre la porta a la ruptura unilateral d’un Estat membre de la Unió Europea sense gairebé marge per al debat parlamentari no és precisament un homenatge a la democràcia liberal. És l’error Turull (Jordi Turull, actual conseller de la Presidència i antic portaveu parlamentari de Junts pel Sí).
Mal gestionat per Carme Forcadell, l’error Turull va ser acollit ahir amb alegria a la Moncloa. La falta de lideratge en el debat parlamentari, l’esvalot, l’asfíxia reglamentària de l’oposició i la imatge de la meitat de l’hemicicle buit en el moment de la votació construeixen una narració clarament negativa per al sobiranisme català, que intentarà compensar en els propers dies per l’entusiasme militant.
El 6 d’octubre del 1934 hauria estat una altra cosa si hi hagués hagut canals de televisió i xarxes socials. S’hauria retransmès en directe, per exemple, el moment en què Lluís Companys, pels volts de les sis de la tarda, va ordenar al conseller de Governació Josep Dencàs que arriés la bandera independentista que havia hissat a la seu del govern civil de Barcelona.
Fabricar solemnitat en temps d’internet no és fàcil. El Govern espanyol aprofita el naufragi Forcadell per fer un pas més en la seva escalada. La vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va afirmar ahir que una dictadura sobrevola Catalunya. D’adjectius d’aquest calibre només s’en fan servir quan es prepara una acció molt contundent.