Entre l’“amenaçocràcia” i la dictadura
Acabi com acabi el procés, l’independentisme català li deu un homenatge a Carme Forcadell. Ella va ser la que va recusar tots els magistrats del Tribunal Constitucional. Ella va ser la que es va constituir en mur per frenar les iniciatives i les queixes de l’oposició. Ella va ser la dona torera que, amb gest impassible, va resistir el setge dels qui invocaven la legalitat espanyola violada, l’acusaven de ser gestora de Puigdemont o deien que allò era un espectacle vergonyós. “Ja està votat”, deia. “Ja està votat”, repetia. La seva presidència no era un lloc de repartiment de torns i veus; era Numància.
Una mica vergonyosa sí que va ser la sessió. I molt autoritària. És increïble que durant gairebé tot el dia no se sabés qui havia ordenat la publicació de la llei al Butlletí Oficial. És de pèssima presentació que s’ignorés l’advertència de delicte dels lletrats de la Cambra. És injustificable que no s’admetessin en principi esmenes a la totalitat. No fa falta ser espanyolista per certificar que allò que passava era un acte de revolta –pacífica, només faltaria– contra la legalitat de l’Estat. I va triomfar la imatge que la majoria volia imposar-se tant sí com no. Junts pel Sí i la CUP sumaven prou vots per aprovar la llei en tràmit ordinari i, per tant, irreprotxable; però es van deixar obsessionar per l’astúcia i per guanyar l’Estat per la porta del darrere, amb trucs una mica infantils.
La qüestió de les formes va arribar a dominar sobre la històrica qüestió de fons. I així, guanyen votacions, però no acaben de convèncer el conjunt de la societat i atorguen una mica de raó als qui acusen la majoria d’un “acte de força contrari a la democràcia”, que va dir Sáenz de Santamaría. L’opinió pública queda dividida. Les relacions polítiques i institucionals, greument deteriorades, perquè s’han fet dures desqualificacions mútues. I la batalla continua oberta i continuarà oberta després de l’1 d’octubre. Puigdemont no va oferir cap símptoma de dubte en la sessió de control. La CUP continua actuant de motor, al Parlament i al carrer. I es va celebrar un debat paral·lel, fora de Barcelona, que deixa aquest balanç: encàrrec al TC que busqui responsables penals; querella contra la Mesa anunciada per la Fiscalia; tres associacions judicials que no aplicaran les lleis de desconnexió; un bloc constitucionalista disposat a una gran ofensiva, i un combat de paraules en què Puigdemont va desqualificar l’Estat com a “amenaçocràcia” i Sáenz de Santamaría va veure actituds que “s’acosten a una dictadura”.
Més distància, impossible. Més tensió, més impossible encara.
La qüestió de les formes va arribar a dominar sobre la històrica qüestió de fons