Teranyina i migranya
Havia de ser un clic-clac –segons el full de ruta sobiranista–, però ahir va ser una teranyina grisa i una migranya espessa. El moment de ruptura controlada que havia dissenyat la majoria independentista va empantanegar-se perquè l’oposició (amb l’aval explícit del Consell de Garanties) va utilitzar totes les eines i argúcies possibles per bloquejar l’aprovació de la llei del Referèndum. La sessió havia començat amb un moviment per guanyar temps, una jugada que combina el pòquer, els escacs i el karate: Forcadell va recusar els dotze magistrats del TC.
És un fet que ahir Junts pel Sí i la CUP van forçar al màxim els procediments parlamentaris per construir una drecera ràpida al referèndum. No hauria calgut si el Govern espanyol hagués acceptat un referèndum pactat a l’estil del que es va celebrar a Escòcia. Els independentistes invoquen una legitimitat que –recordem-ho– va ser atacada frontalment quan un TC terriblement desacreditat va carregar-se l’Estatut d’autonomia que havien aprovat els catalans. Era la primera vegada que els vigilants de l’ortodòxia esmenaven amb el llapis vermell una decisió col·lectiva d’aquest nivell.
Molts dels que ara s’escandalitzen no recorden que aquell acte de força jurídic va representar una ruptura irreversible de la confiança d’una part important de la societat catalana en les regles de joc del 1978. La legalitat llavors va ser retorçada sense manies. Sáenz de Santamaría ha qualificat els fets d’ara de “puntada de peu a la democràcia, als catalans i a la decència política”. Molts catalans, en canvi, consideren que la primera i més greu puntada de peu es va produir quan el PP va demanar firmes contra l’Estatut.
No és exactament un xoc de trens. És un pols entre una part forta (el Govern espanyol i el TC amb tots els mecanismes de l’Estat al seu servei) i una part feble (el Govern català, els partits i les entitats sobiranistes). Un pols amb més nervis de vodevil que tonalitats dramàtiques, de moment. La sessió d’ahir també va posar novament de relleu que, per assajar una ruptura “de la llei a la llei”, a la majoria independentista li aniria bé disposar de deu o quinze escons més. Tot és massa precari.
D’altra banda, fa la impressió –des de lluny– que a la Moncloa tenen avui menys control sobre la previsió dels esdeveniments que fa un mes, malgrat que la nova aparició del Tribunal de Comptes com a màquina de càstig i fabricació de por podria significar tot el contrari. No deixa de ser irònic que Pedro J. Ramírez hagi manifestat en públic que la vicepresidenta i Jorge Moragas no acaben de fer prou bé el que ell espera que facin.
Molts catalans consideren que el primer cop a la democràcia es va produir quan el PP va recollir firmes contra l’Estatut