Un dia sense èpica
Va arribar el dia D, però ningú no ho hauria dit. Per fi es van traspassar les línies vermelles, cosa que s’ha insinuat durant cinc anys. Tot i això, no hi va haver èpica. Malgrat que els líders independentistes solen imprimir transcendència històrica a cada fita del procés, arribat el dia de la veritat, la jornada no va ser heroica. Ahir l’èpica va donar pas a l’astúcia i, en qüestió de minuts, aquesta darrera va cedir a les martingales i el corró. Es va oblidar el principi essencial que defineix la democràcia, i que no és només el dret a votar o la defensa de la legalitat, com s’ha repetit fins a la sacietat, sinó també el respecte a les minories. La llei del Referèndum es va aprovar per majoria absoluta i amb els informes en contra dels lletrats del Parlament i del Consell de Garanties Estatutàries (òrgan triat per la Cambra com a garant de la legalitat a Catalunya), relegant els drets de l’oposició i amb l’aplaudiment d’un hemicicle semibuit.
Ni tan sols en aquest moment crític no va sortir Mariano Rajoy a llançar un missatge davant aquesta crisi d’Estat. Va ser la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, qui va comparèixer. Com si s’hagués vist sorpresa pel que ha passat i amb solemnitat una mica impostada es va declarar “avergonyida”. L’actitud del Govern central recorda l’escena de Casablanca en què el gendarme exclama entre ruletes: “Quin escàndol, acabo de comprovar que aquí es juga!”. Es posa en marxa la maquinària judicial, que no és difícil preveure que truncarà les carreres polítiques (i el patrimoni) de la presidenta del Parlament i els membres independentistes de la Mesa de la Cambra.
Al Parlament, dèiem, no hi va haver èpica. Si la llei del Referèndum havia de ser l’expressió màxima de la democràcia segons els partits independentistes, la seva aprovació no es va fer amb la serietat que requereix una norma així. Va ser una aprovació atropellada, entre el filibusterisme de l’oposició per defensar-se del corró de la majoria, els estratagemes dels seus impulsors i els dictàmens jurídics en contra. No va començar amb bon peu.
Així s’acaba la primera part d’aquest episodi crític de la història de Catalunya. Amb una llei aprovada per la porta del
Mas va presentar el 9-N formalment dins de la llei; Puigdemont ha anat més lluny, posi les urnes o no
darrere, una convocatòria de referèndum firmada de manera col·legiada per tot el Govern per socialitzar les responsabilitats i evitar que ningú surti amb avantatge en la cursa electoral i un Executiu central disposat a fer servir com a ariet el poder judicial per eludir les seves responsabilitats polítiques. La segona part començarà després de la gran mobilització de l’Onze de Setembre, quan el Govern haurà d’engegar el que ha aprovat i firmat.
Artur Mas va seguir ahir el ple des de la tribuna del Parlament. La veritat és que Carles Puigdemont encara no ha arribat a la pràctica tan lluny com ell, que va aconseguir que votessin 2,3 milions de catalans, però Mas sempre va presentar formalment la consulta dins del marc jurídic vigent, el de l’Estatut i la Constitució. El seu successor ha executat la ruptura institucional sense eufemismes. En realitat, Puigdemont ha anat més enllà. Tant si hi ha urnes l’1-O com si no.