Xoc de credibilitats
S’equivocaven aquells que pensaven que el president Carles Puigdemont i la majoria que li dona suport al Parlament català anaven de farol en un joc del gallina, que frenarien abans del xoc, abans de la ruptura institucional. L’esperpent viscut al Parlament català demostra que l’aposta anava de debò, que ja no hi ha marxa enrere. Dubto que aquest tren arribi a destinació, però tampoc no frenarà, i passarà per sobre dels procediments parlamentaris, del dret de les minories, de l’ordre constitucional i del principi de legalitat.
La llei llançada molt de pressa i sense frens té un primer objectiu: buscar la resposta més dura i contundent del Govern central i del Tribunal Constitucional abans de la Diada; que sigui la reacció a aquesta envestida el que alimenti la mobilització independentista. Si és un xoc de legitimitats, que sigui la falta de legitimitat de les devaluades institucions espanyoles el que legitimi la ruptura amb un nou error.
Entre altres causes, aquesta crisi d’Estat també neix allà: en el deteriorament sistemàtic de la credibilitat de les institucions que avui han de donar resposta a aquesta situació. Un president del Govern central que diu que cal complir la llei i que presideix un partit que s’ha finançat en negre des que es va fundar. Un ministre de Justícia i un fiscal general de l’Estat que han estat reprovats per la majoria absoluta del Congrés, però es resisteixen a dimitir. Un Consell d’Estat presidit per l’únic extresorer del PP, José Manuel Romay Beccaría, que no està imputat per corrupció. Un Tribunal de Comptes podrit de nepotisme i que ha estat presidit per un donant d’aquella mateixa comptabilitat B del PP que estava obligat a fiscalitzar. Unes forces policials on va niar una brigada política contra els enemics del Govern del PP. I un Tribunal Constitucional polititzat de soca-rel, la resposta del qual davant l’electoralista recurs del Partit Popular contra l’Estatut és l’origen d’aquest incendi, i la velocitat de resposta del qual és asimètrica: igual t’anul·la una llei en set hores que t’aparca durant set anys el recurs contra la llei de l’avortament, encara pendent de resolució. La credibilitat i la legitimitat no són sinònims en un Estat de dret. Però, en absència de la primera, la segona se sol esquerdar.
Des del Govern de Rajoy consideren que la imatge de nyap del debat al Parlament els dona la victòria en el primer assalt del setembre català. És probable que tinguin raó, i també crec que aquest 1 d’octubre la República de Catalunya no naixerà. Però quan el setembre acabi, la ruptura d’un ampli sector de la població catalana continuarà.
La solució a l’etern debat català, avui igual que ahir, passa per les urnes: per una reforma constitucional que aconsegueixi el suport majoritari dels catalans o per un referèndum d’independència acceptat per tothom, amb garanties legals i amb procediments clars. I potser l’1 d’octubre hi haurà urnes i vots, però aquest referèndum no serà.