I un últim souvenir estiuenc
En una de les taules de marbre del cafè de la Societat un senyor amb ulleres esmorza i llegeix un llibre: La dona que mira els homes que miren a les dones, de Siri Hustvedt. Tot seria silenci si no fos perquè el televisor està connectat a una emissora de música llatinoamericana: música llatina n’hem de dir ara, com si els habitants del Latium s’haguessin reencarnat i ens matxuquessin a cops de reggaeton.
Entra un home gras com un verro que, quan veu el senyor que llegeix la novel·la de Hustvedt somriu, no pas perquè Hustvedt o la novel·la en qüestió li despertin cap mena d’interès sinó perquè intueix que ha trobat la persona que necessitava per fer-la petar una estona. És tan avorrit anar al bar i no fotre la tabarra a ningú! S’hi acosta, se situa davant de la taula (privant així de la claror que arriba de l’exterior l’home que llegeix) i li pregunta: –¿Què? ¿Què passarà? L’home que llegeix aixeca el cap de les pàgines i li pregunta: –¿Què passarà de què? –De la situació... –¿De quina situació?
Avui, qui entra al cafè de la Societat és un home gras com un verro
–Home, de la política! ¿De què ha de ser si no?
–Jo què sé... No hi entenc, de política.
–Però, home, vostè que està en un diari, prou més coses deu saber que no pas nosaltres, que vivim aquí, oblidats dels mitjans de comunicació de Barna... –No en tinc ni idea, francament. Silenci durant una estona. El senyor que llegeix La dona que mira els homes que miren a les dones de Siri Hustvedt torna a ficar el cap entre les pàgines, a veure si a l’altre li queda clar que no té ganes de xerrera. Però l’home gras com un verro no se’n va. Continua davant seu, observant-lo. Passen un munt de segons, un minut, dos minuts... L’home que llegeix continua amb el cap acotat i, quan ha acabat la pàgina que llegia, gira full. Això activa l’inventiva de l’home verro:
–¿Vol que li digui què en penso? –sense esperar resposta continua–: doncs que s’estan embutxacant els nostres calés per, ara, quan a l’octubre les coses no vagin com creien, cardar el camp a l’estranger. Ja hi deuen tenir comptes corrents.
L’home que llegeix aixeca el cap de la novel·la i el mira: –¿A qui es refereix? –Home... A Mas, Puigdemont i tota la patuleia –el de les ulleres torna a abaixar la vista cap al llibre, però a l’altre no li sembla bé que l’hagi deixat sense resposta–: ¿que no hi està d’acord?
Passen minuts. L’home verro continua davant seu. Finalment obre la boca:
–Esclar. No es vol mullar, ¿veritat? El diari on treballa deu cobrar subvencions dels separatistes, ¿veritat?, i els fa por perdre-les. Per això callen. I encabat es fan dir intel·lectuals –amb veu amb prou feines perceptible mussita una última paraula–: gentussa...