No hi ha solució militar
La prova termonuclear a què Corea del Nord acaba de procedir ha augmentat la tensió dins de la península de Corea. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha parlat públicament sobre la possibilitat d’una “resposta militar massiva”.
El món està amb l’ai al cor. El pitjor escenari conduiria a una confrontació generalitzada que implicaria, a més de les dues Corees i el Japó, els Estats Units i la Xina. El temperament de Donald Trump no facilita una sortida de la crisi. Diplomàcia no significa provar, per tots els mitjans, la seva superioritat fent que l’altre doblegui la columna vertebral. Tampoc no es tracta d’exonerar el règim nord-coreà de les seves responsabilitats i equivocacions múltiples, sinó de pensar racionalment sobre la millor manera de resoldre la crisi.
Dissortadament, no hi ha esperança d’una desnuclearització de Corea del Nord. Això podria haver estat encara possible als anys noranta, quan la política Sunshine del president Kim Dae-jung (inspirada per la Ostpolitik de Willy Brandt) esperava una normalització suau entre les dues Corees. L’any 2000, els dos països fins i tot van marxar junts en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics. Aquesta política va ser fortament criticada pels falcons, tant a Corea del Sud com als Estats Units, quan començava a mostrar resultats.
El gener del 2002, el president dels Estats Units, George W. Bush, va afegir Corea del Nord als països de l’eix del mal, fet que ajudaria a reforçar una mica més el règim. L’Iraq i Líbia han convençut definitivament els funcionaris nord-coreans que la possessió d’armes nuclears és l’única garantia de supervivència. El propòsit de les armes nuclears no és reunificar Corea per la força o atacar el Japó, sinó perpetuar el règim nord-coreà. Kim Jong-un creu que l’arma nuclear hauria permès que Saddam Hussein i Muammar al-Gaddafi fossin encara vius i en el poder avui.
Malgrat les seves exclamacions, el president Donald Trump no té solucions militars al seu abast. Si ataca Corea del Nord, és segur que guanyaria la guerra, però mentrestant pot haver destruït Seül o Tòquio.
La Xina no està aconseguint que Corea del Nord torni a adoptar actituds menys provocatives, però no vol que el règim s’esfondri. Pequín té poc control sobre Corea del Nord, que no ha seguit el seu consell sobre l’obertura econòmica. La Xina està preocupada perquè proporciona una raó perquè els nord-americans augmentin la seva presència militar a la regió i els japonesos es rearmin. El primer ministre japonès, Shinzo Abe, vol augmentar el seu poder militar i no té una clara relació amb Corea del Sud (disputa històrica). No pot exercir un paper decisiu en la crisi. El nou president de Corea del Sud, Moon Jae-in, que era un amic proper de Kim Dae-jung, pot, en concert amb la Xina (Pequín aprecia més Seül que Pyongyang), tenir un protagonisme més gran.
El que Corea del Nord busca avui és el reconeixement del seu estatus nuclear i la celebració d’una cimera bilateral entre Kim Jong-un i Donald Trump. La primera al·legació és impossible perquè implicaria revisar el text del tractat de NoProliferació Nuclear (TNP), que obriria la qüestió de la proliferació nuclear.
Però els exemples israelians, pakistanesos i indis mostren que els països poden tenir un estatus nuclear no oficial, acceptat de fet. L’organització d’una cimera bilateral amb el president dels Estats Units seria un èxit fabulós per a Kim Jong-un, però està lluny de ser segur que
Corea del Nord busca el reconeixement del seu estatus nuclear i una cimera entre Kim Jong-un i Donald Trump
l’Administració dels Estats Units la permetés.
En primer lloc, caldria que el president Donald Trump deixés de fer comentaris tan violents. Esgrimir una solució militar, que no pot permetre’s, és inútil excepte per crispar encara més el règim de Corea del Nord, que mostra públicament que pot resistir fàcilment a la superpotència dels Estats Units. La solució no vindrà a còpia de declaracions o exabruptes sinó de contactes discrets. En tot aquest assumpte només hi ha realitats desagradables. Així que no les converteixin en catàstrofes. Encara que el règim nord-coreà és detestable, no serà eliminat d’un tuit.