Postveritat desbocada
El PP que va tenir 349.193 vots diu que és “el salvador” de Catalunya davant una majoria que en té 1.628.714
És veritat que una immensa majoria de catalans volen votar el seu destí, i que són milions els que ho han expressat al carrer, i a les urnes; però la postveritat, imposada a cop de micròfons, declaracions i tot el poder de l’Estat, assegura que això és un deliri de quatre dirigents radicalitzats i fanatitzats.
És veritat que tot el procés polític que ha culminat en el moment actual ha seguit les pautes democràtiques: eleccions, majories parlamentàries, acords polítics, intents reiterats de pacte amb l’Estat, esgotament de tots els camins pacífics i democràtics, fins a intentar exercir el màxim gest de la democràcia que és posar les urnes; però la postveritat, imposada a cop de micròfons, sorolls, declaracions i tot el poder de l’Estat, perverteix el concepte democràtic, ven el procés com si fos una quimera provocadora, arriba a titllar-lo de cop d’Estat i té la gosadia d’apel·lar a la democràcia, per negar la democràcia.
És veritat que Catalunya és una nació mil·lenària, i que, com a tal, té dret a exercir el seu propi destí; però la postveritat, imposada a cop de micròfons, sorolls, declaracions i tot el poder de l’Estat –a més d’una repressió sistèmica dels seus drets durant tres segles–, reinventa la història, nega la seva condició nacional, i redueix Catalunya a una simple província gran, estretament tutelada i controlada per l’Estat, i a la qual no es permet cap decisió estratègica.
És veritat que el partit que governa a Espanya, el PP, és un partit gairebé residual a Catalunya, que no ha tingut mai el suport dels seus ciutadans i que no té cap pes en el relat global català; però la postveritat, imposada a cop de micròfons, sorolls, declaracions i tot el poder de l’Estat, els presenta com els salvadors del poble català davant el desvari dels seus líders. És a dir, el partit que ha tret 349.193 vots diu que és “el salvador” de Catalunya davant el Govern de la Generalitat, la coalició del qual en va treure 1.628.714. En aquest punt, cada cop que Rajoy, Sáenz de Santamaría o etcètera parlen de salvar els catalans de si mateixos, s’apuja el pa i baixa la vergonya.
És veritat que, com va dir Errejón, la dreta espanyola sempre arriba tard a la democràcia. És veritat que no ha trencat amb la tradició franquista, ho és que ha atropellat les regles de l’Estat de dret, que ha estressat els tribunals, xipollejat a les clavegueres, judicialitzat la política i exercit la repressió institucional. Però la postveritat els presenta com els garants de l’Estat de dret davant els irredempts gals que volen destruir Espanya.
És veritat que l’esquerra espanyola és més espanyola que esquerra, quan es tracta de Catalunya; però la postveritat edulcora com a via més amable, la via de sempre.
I si la postveritat ven por, repressió i prohibició, la veritat és rotunda: no han aconseguit ni inocular la por, ni frenar l’anhel col·lectiu.