Sentit (falta de)
És possible que amb la tornada a la normalitat el sentit també torni, vaig pensar
Esdeveniments sense sentit com el de fa tres dijous ens deixen estupefactes i baldats. Sortir d’aquest estat és difícil, i el temps que cadascú necessita per recobrar-se és molt variable. Alguns es recuperen molt de pressa (acostuma a ser gent eixerida que veu molt de sentit a tot, que de seguida troba sentit a qualsevol signe de normalitat). D’altres triguem setmanes o mesos. Jo, per exemple, soc lenta. Massa i tot. Tant, que he estat pensant que potser m’hauria anat bé participar en alguna de les catarsis col·lectives que s’han celebrat. D’ocasions no n’han faltat. Potser si hagués exclamat “Volem signar!” al costat d’aquelles senyores que feien cua per deixar empremta al llibre de condol per les víctimes, ara podria, com se sol dir, girar full. Potser si hagués dipositat un peluix al mosaic de Miró, em sentiria més animada. O potser hauria d’haver anat a la manifestació en comptes de quedar-me a casa intentant cridar “No tinc por!” (que la consigna fos en singular em va fer pensar que podia ser d’ús domèstic, però no). Vaig continuar en el meu particular estat de nihilisme (potser hauria de dir “paràlisi” per evitar la paraula demonitzada). No era por, ni tampoc falta de por. No era tristor ni desesperació ni ràbia: era la falta de sentit. Mentrestant, ja tothom parlava de la “tornada a la normalitat”. “Els carrers –deien– comencen a tornar a la normalitat”. “La ciutadania –deien– torna a la normalitat”. En fi, que descomptant els que seguíem estupefactes i els morts, tots tornaven a la normalitat.
Vaig sortir al balcó per inhalar aire fresc: “És possible –vaig pensar– que amb la tornada a la normalitat el sentit també torni”. I em vaig esforçar per veure’l. Però l’única cosa que vaig veure va ser la trista utilització partidista dels èxits i dels fracassos. Començant per l’acarnissament contra Colau (tan repugnant que fins i tot em penedeixo d’haver-la criticat en alguna ocasió) amb l’excusa d’unes pilones que només servirien per desplaçar la matança des d’un punt concorregut i turístic a un altre punt concorregut menys turístic, com ara la cua de l’ambulatori. Va seguir el dissabte següent la segona gran concentració “per les víctimes” que va evidenciar que les víctimes feien nosa i calia oblidar-les perquè la funció continuï. I més atacs injustificats, com els perpetrats contra el director d’El Periódico per publicar una notícia certa. I més mentides. Vet aquí la normalitat que ha tornat: la veritat i el sentit comú atacats per una gossada disposada a desfermar-se en qualsevol moment, la rumorologia estenent-se com la pólvora i un eixam de ferotges servidors de la manipulació vessant bestialitats a les xarxes. I és clar, amb aquest panorama, la meva recerca de sentit no prospera. Prossegueix i prossegueix, infructuosa.