El futbol venç a Síria
Síria celebra al carrer un empat de la selecció que li permet somiar amb la classificació per al Mundial
El futbol es va acabar a Al-Qussair un fred mes de març de fa ja sis anys. El club local havia fet història amb l’ascens a Segona Divisió en un disputat final de temporada en el grup de Homs de Tercera. L’Al-Qussair havia golejat de àmpliament diversos rivals i només havia perdut dos partits, contra el Talbesa i el Palmira. Però va arribar l’ocupació de la ciutat per part de l’Exèrcit Lliure de Síria i les posteriors ofensives del Govern de Baixar al-Assad, i al modest estadi del Club Esportiu Al-Qussair i als seus polsosos descampats va deixar de rodar la pilota.
En una ciutat que abans del conflicte superava els 30.000 habitants, el futbol era el principal nexe d’unió de les comunitats sunnita –majoritària–, xiïta i cristiana. De la mateixa manera que els cants dels muetzins s’alternava el repicar de les campanes de l’església, els nois amb noms cristians jugaven a futbol pels carrers amb els de noms musulmans. Se’ls afegien els descendents de les nombroses famílies mixtes –normalment pare sirià i mare russa–, majoritàriament provinents de la regió de Krasnodar. Religions, noms i color dels cabells al marge, tots eren àrabs i, per sobre d’això, sirians.
Han hagut de passar aquests sis llargs anys perquè el futbol torni a ser notícia a Síria i torni a unir comunitats des d’aleshores enfrontades. Dimarts passat la selecció siriana va aconseguir a Teheran un resultat històric que li permet somiar amb la classificació per al Mundial que es disputarà l’estiu que ve a Rússia. A l’heroica, com semblava exigir el destí. Omar as-Sona, conegut com l’Zlatan àrab pel seu metre 93 d’altura, aconseguia al minut 93 de partit un empat contra l’Iran (2-2) que porta la seva selecció a una de les places de repesca dels grups asiàtics de classificació.
El Mundial encara queda lluny i probablement és impossible per a Síria, perquè s’ha d’enfrontar a doble partit a l’altre aspirant de la repesca, Austràlia. En cas de victòria, encara quedaria un últim esglaó encara més complicat: una segona eliminatòria contra el quart classificat de la Concacaf (Nord-amèrica, Amèrica Central i el Carib). Una plaça que ocupa els Estats Units quan falten dues jornades de classificació. A tot això s’hi afegeix una última dificultat: jugar com a local a Malàisia perquè no ho poden fer a Síria.
Però tot això no va impedir que Síria celebrés l’empat com una gran victòria i una inesperada injecció de moral. Impulsada i promoguda pel règim d’Al-Assad, que va convertir el duel en una cita patriòtica. Fins al punt d’instal·lar sis pantalles gegants en places i estadis de Damasc i 24 més a les principals ciutats del país controlades pel Govern per seguir el partit.
LA INSTRUMENTALITZACIÓ El règim d’Al-Assad va instal·lar 30 pantalles gegants en diverses ciutats per poder veure el matx LA CONCILIACIÓ Al-Khatib, una de les estrelles sirianes, va tornar a l’equip després d’haver donat suport als rebels
Milers de persones van perdre la por i van sortir en massa als carrers. Primer per seguir el matx i després per celebrar-ho amb festa grossa.
Un grup d’empresaris va sufragar el viatge a Teheran de mig miler d’aficionats i aficionades, les úniques dones que van poder seguir en directe el partit atesa la prohibició de l’Iran que les iranianes accedeixin als recintes esportius. El patriotisme impulsat pel règim fins i tot es va imposar a les xarxes socials, on el missatge “Sí que es pot” va estar aquesta vegada al servei de les Àguiles del Mont Qasioun, que per un dia va deixar de ser la principal posició de l’artilleria governamental sobre Damasc per recuperar el seu simbolisme ancestral.
Amb As-Sona, l’altre heroi de la gesta de la Síria futbolística és Firas al-Khatib, que va arribar a jugar al costat de Pep Guardiola a l’AlAhli qatarià. Amb 34 anys, el davanter de Homs ha esdevingut un símbol de reconciliació nacional perquè es va afegir a la rebel·lió al principi i va haver d’abandonar la selecció. Va decidir tornar-hi i el règim el va rebre com un heroi després d’haver-lo proscrit.
Malgrat que el futbol ha tornat a unir Síria, com tantes altres vegades ha unit altres països en crisi o en guerra, no van faltar les crítiques a la instrumentalització del seu Govern i fins i tot el sabotatge al web de la Federació Siriana de Futbol, que ahir denunciava que el partit estava arreglat. Costa d’explicar per la manera com va arribar el gol de l’empat, però té la lògica que l’Iran és el principal aliat d’Al-Assad i la seva selecció fa jornades que es va assegurar una plaça al Mundial.
A Al-Qussair ja no repiquen les campanes i ja no hi ha nens cristians ni mestissos pel carrer. La convivència és un record d’abans de la guerra. Potser ja és només història. L’atroç reconquesta governamental va portar la pau i la destrucció. Va ser una victòria que ningú no va celebrar. Allà, la primera celebració no va arribar fins aquest dimarts. Tot gràcies al futbol.